Europa i l'exemple britànic

En el seu moment, rius de tinta i saliva es van donar, comentant els pros i contres del que comportava la sortida de la Unió Europea del Regne Unit, qüestió que, a part de la seva basant política, suposava lectures de tota mena, des de les de caràcter econòmic, fins a les de seguretat, passant per les d'identitat, que tanta transcendència tenen a casa nostra.

La realitat avui, passat un temps i sobretot amb «moviments» globals que ens afecten a tots per igual, crec que val la pena valorar el resultat del que va significar la fugida britànica a les seves interrelacions pels implicats en el tema, tant en l'àmbit de la pròpia illa com el que, fins fa poc, eren companys d'aventura comunitària.

D'entrada, sembla evident que l'«espantada», més de caràcter polític que res, no ha suposat cap avantatge als ciutadans anglesos des d'una visió objectiva, així, la suposada independència, ha quedat reduïda més a gestos que a fets concrets, amb problemes de subministrament bàsic, greus càrregues laborals i sobretot desconnexió absoluta amb el que es vulgui o no, és una necessitat comuna; per no esmentar el que ha estat l'enfrontament bèl·lic vigent, que també ha posat en exposició la urgència d'acords amb els quals són més propers, a part dels EUA; per no esmentar el desgast del primer ministre i el seu govern, en hores baixes, insospitades fa unes setmanes, i el que és més punyent la vocació d'una gran part dels ciutadans anglesos per reeditar nous acords, cada cop més semblants al que ja existien abans del Brexit.

No oblidem, a més, que sí ens centrem en fets específics, la cosa és encara més complicada en punts concrets que mereixen lectures i reflexions més extenses. Per altra banda, quelcom pot pensar que el fet encara no ha vist els resultats previstos de la pròpia «sortida», però també aquí la cosa es difumina, doncs, el que passa en el dia a dia, posa de manifest que, en els anys vinents, seran necessaris acords interestatals, cada cop més amplis, que aleshores es volien difuminar.

És cert que un dels raonaments dels enquestats era marxar de la pressió del conglomerat que representa el centre de poder instal·lat a Brussel·les, i certament aquí tenien part de raó, perquè soc dels convençuts que a qui s'han de fer canvis importants davant l'autèntic poder de la Unió al Parlament Europeu i no als governs dels diferents Estats, però tampoc aquí es veu l'èxit anunciat.

Malauradament, l'exemple del Regne Unit, les coses a la mateixa Unió tampoc acaben de funcionar, malgrat l'evidència de continuar junts i, així els discursos dels posicionaments més extrems, parlant de modificacions dels estatuts vigents, reivindicant el poder dels Estats, per damunt d'Europa en si mateix, com a alternativa de futur, és una línia de discussió oberta amb líders ben concrets i radicalitzats.

No crec que sigui el moment de fer «invents» i, en tot cas, sí de buscar millorar el que tenim, amb una aposta clara per democratitzar i fer més propera al ciutadà el paper de la Unió, fins i tot en plantejaments, en permanent discussió, com és el tema de la capacitat dels mateixos Tribunals Europeus, que estan per damunt de les jurisdiccions estatals, el que comporta conflictes d'interès permanents.

És evident que el model vigent no és perfecte, com no ho és la nostra democràcia, però el que és clar, és que és una fórmula millorable, si tots fem el que toca i es creien el desenvolupament definitiu de la «idea d'Europa», optar per altres vies, és molt perillós i ens col·locaria en una més àmplia inseguretat de la que ja ens envolta.

Per acabar, si fem una mirada enrere, que hauria estat de molts països, sense disposar d'un model econòmic-monetari, amb respostes solvents i «ajuts» imprescindibles per subsistir; que a prop seríem del marc inflacionari i sobretot de misèria descontrolada; per tant, reitero que la Unió no és un experiment perfecte, però en tot cas, vista la situació anglesa, el que tinc clar, és que no es pot renunciar al marc vigent, si el que es vol és sobreviure a una globalitat on els grans, a tots els nivells, seran els que decidiran el futur, en funció dels seus interessos i no valdrà ser només una «illa en un món» per molt forta que pugui creure's.