Tribuna
Ridícul olímpic
Advocat
Crec que pocs tenen dubtes sobre el que, en el seu moment, va significar la celebració a Barcelona de la Trobada Olímpica de 1992, i les conseqüències en positiu posteriors. A l'hora de fer balanç, els resultats van suposar posar Barcelona i Catalunya al mapa de les referències mundials, amb tot el que suposava respecte a visions de caràcter esportiu, però també en els temes d'economia i turisme.
Ningú oblidarà que en aquell moment es va fer possible una «suma» inapel·lable i guanyadora amb totes les opcions polítiques a favor, i la mateixa societat implicada de manera efectiva, però és que a més, en aquesta unió no varen faltar els sectors econòmics, socials que també van dir la seva en positiu, sense oblidar la mateixa implicació del COI amb el seu president el Sr. Samaranch.
Segurament, avui, en un «model de crisi» en portes, poc es pot pensar en el que va comportar el repte olímpic a finals del segle passat, però, en tot cas, si fem balanç, amb més perspectiva, poques seran les pegues que es podran posar, malgrat les minories insatisfetes instal·lades en el negacionisme permanent, això no obstant sense oferir cap alternativa concreta, com sempre.
Novament, fa uns mesos, es va parlar de la possibilitat d'organitzar uns nous Jocs, aquest cop d'hivern, que d'entrada, i amb tots els matisos que vulguem, podríem engrescar a una part important de la nostra societat, en un anhel comú; malauradament, hem pogut assistir a un «exercici d'incapacitat de gestió», amb responsables directes que col·loquen el plantejament en una situació difícil de superar. A títol d'exemple, ha existit l'oposició d'una part de la classe política, respectable, però no compartida, amb dubtes raonables, fins i tot dintre del mateix Govern del País, i el que és més greu, una politització sense límits, buscant redits electorals futurs, per part del Govern d'Aragó. Estem, per tant, davant una realitat dividida d'entrada, cosa que per sí mateix, ja posa el desig compartit, majoritàriament, a Catalunya i Aragó, en un camí de difícil resolució en positiu.
Podem quedar-nos en la via de desqualificació d'uns respecte d'altres, però no estaria de més que també es busquessin i publicitessin els responsables del «ridícul olímpic» on estem establerts, com un anunci d'un fracàs anunciat. No sé si el tema ens pot servir en el futur, respecte al que no s'ha de fer; així i tot, el que sí que posa en evidència, és que aquest camí no és l'adequat, no solament en la qüestió olímpica, sinó en qualsevol alternativa de futur. Ara que assistim, dia sí i dia també, a un espectable d'enfrontament polític permanent, amb desqualificacions pujades de to, no estaria de més reflexionar si tota aquesta manera de fer val la pena.
No oblidem la situació global que ens espera les setmanes vinents, amb anuncis de negativitat futura, que es difuminen mediàticament, però que seran una realitat impossible i inesperada per una ciutadania que veurà com el seu nivell de benestar queda hipotecat en funció d'una crisi mundial, encara avui, sense poder valorar objectivament per la seva crueltat compartida. Ja sé que les noves de crisi alimentària, crisi econòmica, crisi d'Estat, etc., les podem veure lluny, encara que la seva transcendència es comença a notar, amb una inflació maquillada, però real, que supera el 10%. Per tant, fer front al problema des d'un país trencat, on cadascú tira endavant per si mateix, es garantia de fallida a més nivells del que puguem sospitar.
Tornant a la meva reflexió esportiva, els Jocs, crec que valdria la pena rumiar una mica a l'hora de buscar «apropaments» per damunt de desqualificacions, en funció de possibles èxits polítics, com un principi que haurem de saber aplicar més aviat del que puguem sospitar, si volem «sortir vius» d'una època de perill global que no deixarà a ningú aparcat a l'hora de la seva incidència directa.