M'han robat el mòbil. O s'ha perdut. O ha fugit, esgotat, després de dos anys de transmetre el que diu un xerraire. Fins ara m'havia passat amb algun festeig, però un dispositiu electrònic mai havia deixat d'estimar-me, des que el Windows 98 va decidir quedar-se com el Montilla. Estic com un exministre, mirant una caixa que posa Xiaomi, amb la mateixa nostàlgia que la teva ex després de rebre un silenci administratiu negatiu. Després, comences a pensar en totes aquelles empreses amb les quals has parlat de feina els últims mesos i t'han dit: «Ja et trucaré». Merda! I si truquen mentre em fan un duplicat? Vull dir de la targeta SIM, a mi costaria molt duplicar-me. Sembla mentida la quantitat de coses que fem amb el punyeter mòbil: un SMS per vacunar-te, un «record» d'Hisenda, una oferta d'aquells dos paios francesos, el Leroy i el Merlín, o per lligar. Imagina que et truca l'amor de la teva vida i l'aparell el té a les mans un delinqüent que treballa a un partit corrupte. Jo crec que juntament amb la proposta de prohibir el proxenetisme, al Codi Penal s'hauria de vincular l'homicidi al furt de telèfons, perquè realment et prenen la vida. Ara vago pels carrers com un zombi. Em falta alguna cosa a la butxaca. Efectivament, diners. Però, quan passen tres dies ja vas deixant el mono i comences a acostumar-te a tornar a ser el que eres abans, quan anaves a casa del teu tiet de visita amb l'excusa de trucar amb aquell telèfon góndola vermell de disc. Cabines? Ja només en queden als llocs prohibits, com a les escoles durant un referèndum, o a un sex-shop (m'ho han explicat). El tema d'estar assegut a la tassa als matins sense l'aparell també és un moment delicat. Per això surto al balcó com un turista anglès a un hotel de la costa: sense cervell.