El suport de la memòria

Temps era temps, a unes societats primigènies, la memòria era una cosa simple. Tots els animals en tenen: recorden un lloc, un canvi meteorològic, el pas de les estacions de l'any... Els humans, amb un cervell més desenvolupat, gradualment van dedicar més neurones i sinapsis a acumular experiències i, amb això coneixement. Perquè el coneixement es pugui conservar i recuperar, quan va creixent, no sembla que n'hi hagi prou amb la dotació neuronal. A més, en esdevenir els humans un col·lectiu social, família, tribu o grup, per a poder transmetre el que es té a la memòria cal algun recurs intermedi que permeti la comunicació. Per això es va haver de recórrer a altres suports: imatges o ideogrames, símbols, crits o, eventualment, paraules: el suport de la memòria. La comunicació és el suport del coneixement com realitat comuna, compartida. El primer instrument de comunicació potser és el gest. Però a certa distància o a les fosques, el primer que va caldre va ser la paraula. La parla va permetre als humans comunicar-se, transmetre els seus pensaments i, així, conferir-los la seva condició d'humans, fa més de 500.000 anys. Això ho permet l'estructura anatòmica de l'oïda i els òrgans de la fonació. Fa, més o menys, 50.000 anys l'estructura de les paraules es pot dir que configurà el llenguatge. Fins fa 5.000 no es va trobar un suport físic a la paraula: l'escriptura.

Els primers grafismes sorgiren a Mesopotàmia o a Egipte. L'objecte dels grafismes és com a recordatori (mnemònics), per denominar llocs o fets (pictogràfics) o per expressar conceptes o idees (ideogrames). Fins que l'evolució assoleix un codi uniforme amb un nombre concret de signes o símbols, les combinacions dels quals corresponen a fonemes o, eventualment, a paraules.

Amb l'aparició de l'escriptura datem la història. Sense escriptura el relat es perd. Però, a més, amb l'escriptura podem compartir les idees a distància. Va ser necessària la Pedra Rosetta, un parell de segles abans de la nostra era, perquè es poguessin traduir jeroglífics, demòtic egipci i grec. I més o menys llavors l'abecedari llatí ens va proporcionar un codi comú per a totes les llengües occidentals.

El suport de l'escriptura foren les parets, les pedres. Les esteles funeràries o les monumentals com les que gaudim als pedrots de la Tàrraco romana ens ajuden a entendre la societat de l'època. Però ja abans va caldre aconseguir suports flexibles i fàcilment emmagatzemables i es van produir tauletes d'argila, papirs i pergamins, fins que els xinesos van inventar el paper.

El llibre de fulls cosits és un invent medieval, manuscrits, copiats a mà, il·lustrats amb imatges de mini (miniatures!), però fa cinc-cents anys que un ferrer de tall va inventar la premsa per reproduir moltes vegades un escrit amb tipus de lletra homogenis. Gutenberg, que era un home religiós, volia editar bíblies per a tothom. Però, quan la Bíblia la va poder llegir molta gent i no només els clergues, els dubtes sorgiren i, ailàs!, seguidament es generà la Reforma protestant.

Ara fa uns 50 anys que podem reproduir texts en format electrònic. El suport pot ser un disc o una cinta magnètica i la reproducció sobre una pantalla luminescent. Però, sobretot, la Internet ens permet no només que tothom pugui llegir i tenir accés al coneixement, sinó que també tothom pot aportar al coneixement les seves idees o les seves fantasies.

El suport del coneixement en paper està esdevenint innecessari. Així doncs, ens hem de pensar que en fem de llibres, llibreries, llibreters, biblioteques, diaris de paper i tot plegat. Divendres 1, al vespre, a la RSAT, ens ho comencem a plantejar. Esteu convidats.