Els Déus romans ens van enviar el llamp a la Torre dels Escipions?

La notícia de la reforma del Museu de la Necròpolis que confirmà el ministre Iceta em va satisfer, ja era hora, trenta anys tancat. Però les seves paraules de «s'ha trigat massa a actuar» em porten a reconèixer que té raó. Cal refiar-me que l'anunci no serà del percentatge d'aquelles inversions programades per l'Estat que no es realitzen i pot tornar-se aigua de borratges? Ensumo que el ministre engegava una crítica als polítics municipals dels darrers trenta anys i no als de l'Estat. Distingit senyor, penso que vostès han viscut d'esquena. Clar que hi ha hagut èpoques que potser no hem fet el suficient, gairebé ha calgut anar endavant per urgent, tant si ha estat assumpte nostre o no. Com vaig estar polític d'alguns anys i del Patrimoni, ara que em queda lluny aquella passió per a la voracitat de fer coses i he viscut en silenci tranquil·lament els vint-i-set anys de quan vaig deixar la política, escric aquest article amb l'intent de «salvar-me de la crema».

D'antuvi resumiré com vaig arribar a tot allò: l'any 1979, acabada la dictadura, a la babalà, casualment i gairebé sense voler em van inscriure en una llista electoral i accedí a regidor a l'Ajuntament. Sense entendre-hi pilota vaig veure'm encetant aquella il·lusionant novetat democràtica. L'interès dels que van embolicar-me s'acabà i pensí: ja que hi soc el meu cap i compromís serà Tarragona. La pel·lícula era: l'alcalde Recasens, home recte, ferm i honest i jo gairebé vuit anys a l'oposició presentant mocions i iniciatives, que com era norma eren denegades.

L'agost del 1989 Nadal presentà una moció de censura aconseguint l'alcaldia. Jo era dels seus i sorprenent-me, perquè no era el meu, m'encarregà la Cultura. Mancaven divuit mesos per a les eleccions municipals properes. Fent-me un tip de sirgar, vaig dur a terme a la ciutat l'intent d'un estat de creativitat i innovació de tota mena. La cosa és que sense conselleria de Patrimoni, com afegitó em tocà estar present en l'organització i elaboració a Tarragona del Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica, i posar-me sota l'ull públic visitant en audiència a la Reina Sofia per oferint-li la presidència d'honor.

Eleccions municipals del 1991, Nadal obtingué majoria absoluta i amaçar l'alcaldia per segon cop. Puix que divuit mesos abans començà a funcionar com un director d'orquestra: triatge adient dels regidors com a músics i instruments, ordenà la feina de tots de manera que en conjunt va aconseguir un bon concert fent vibrar els racons del cos dels ciutadans, que el votaren massivament. En començar la nova legislatura m'assignà la conselleria d'Urbanisme. Però jo anant com d'un indret a l'altre, vaig haver de deixar-ho perquè CiU, en una decisió sorprenent que mai havia pretès ni somiat, em premià amb un lloc a la llista de les eleccions al Parlament de Catalunya. Nomenat diputat i amb full de ruta; això no obstant, com a regidor podia fer algun paper de l'auca municipal i l'alcalde Nadal va encomanar-me la nova i il·lusionant regidoria de Patrimoni. Sense fer-me un embolic d'entre altres coses a Tarragona vaig crear el Centre d'Arqueologia per a joves.

Anant a carrera feta, encabit en aquell birrem de responsabilitats, Ajuntament Parlament i cercant avenços i millores que mereixia el Patrimoni de Tarragona, a primers del 1995 tingué un adveniment molt xocant: setze anys de democràcia municipal i em quedà de manifest que a ningú, cap polític, alcalde, o diputat de Tarragona li passés pel cap la idea de demanar a la Unesco que la nostra riquesa arqueològica fora declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Doncs fent un cop de cap vaig pensar: Ho faré jo. I com? En conclusió i primer de tot amb la meva condició de regidor de Patrimoni, convidant a Tarragona als diputats de Cultura del Parlament d'arreu de Catalunya per a sensibilitzar-los mostrant la nostra riquesa patrimonial. Van conceptuar-la d'admirable.

Calia rebre el consentiment de l'alcalde Nadal, que immediatament va autoritzar-me a tirar endavant el camí Unesco. Com a diputat de la Comissió de Cultura del Parlament, el 23 de març d'aquell any vaig presentar la proposta de sol·licitar el Patrimoni Mundial de la Humanitat per a Tarragona. Calia, perquè en ser aprovat, amb el suport de la Generalitat l'Ajuntament podria tramitar el llarg sender per aconseguir-ho. Aquell dia en el meu discurs vaig ajuntar la passió i orgull tarragoní del present i el compromís del futur sobre el nostre Patrimoni. Fou aprovat per unanimitat de tots els partits.

Aquella legislatura va acabar al temps del meu periple d'home públic. Desoint els cants de sirena no vaig fer cap intent de tornar-hi. Sí, sense parpellejar em sentia satisfet, malgrat no haver estat prou bo i prou llest, però amb l'atreviment d'aquest últim episodi, humilment, sense cercar titulars i deixant un espai esquifit de pretensió, acabà de reomplir la mesura del que pretenia fer per a Tarragona. Al cap i a la fi, oli en un llum, no deixí de ser fidel marxant cap a casa. També lleial a la meva professió i feina, que va costar-me remuntar més d'un any. El tràmit municipal conegué que va ser llarg. Cinc anys després l'alcalde Nadal va aconseguir, com no ho havia obtingut cap altre, per a Tarragona el nomenament de Patrimoni Mundial de la Humanitat. En saber-ho vaig sentir-me feliç, s'havia reeixit la meva il·lusió de quan era regidor del Patrimoni.

Cavalcant a sobre dels anys passats fins ara, podria desconèixer alguna cosa del compliment Municipal i de l'Estat del qual s'ha de fer per al Patrimoni, però a les dues legislatures passades no vaig advertir capacitat d'afrontar el que precisa. D'altra banda, no hi ha dubte que vaig avalar l'estratègia de cura i protecció futura del Patrimoni, em sento doncs responsable i em dol el desplaer. És com afrontar el viacrucis de quan has recomanat algú i pot fer-te quedar malament. Potser vaig errat, però fins i tot fa uns anys em semblà entreveure i témer un hipotètic consell de suspensió per part d'Icomos, l'organisme que vigila la conservació i protecció del patrimoni. Ara amb la inversió –malgrat d'arribar tard i amb perill de restar anquilosat– de la reforma del Museu aparenta reviscolat. Així i tot, fora adequat recomanar a l'alcalde que pressioni, ara que es pot políticament, al Govern central per desbloquejar la situació de finançament patrimonial a Tarragona? Pot ser que sense excessiva dificultat i amb una ganyota de desaprovació van ser els Déus de l'antiga Roma, que amb ironia contundent ens van fotre el llamp a la Torre dels Escipions causant-li aquella esquerda com uns avis d'incomoditat per tal que no oblidem cuidar el Patrimoni? No ho crec, malgrat que tenen poca tirada als convencionalismes socials, hauran vist que ara es belluguen les coses i segur que el regidor del Patrimoni Hermán Pinedo –que considero encertada la seva tasca en custodia i salvaguarda del Patrimoni– els haurà calmat prometent-los que tot estarà a punt i controlat.