La mentida

Transcric, literalment, un fragment de l'entrevista que la periodista Gemma Nierga ha fet a la diputada de la CUP durant els fets del 2017, Gabriela Serra, perquè crec realment que paga la pena. Pregunta: «Vostè ha escrit: «Jo allà (declaració d'independència) ja sabia que no hi havia res preparat.» I perquè no ho va dir?». Resposta: «Perquè es va decidir que no ho diguéssim.» És a dir, ras i curt: van decidir mentir. Mentir, no ja al conjunt del poble de Catalunya –fet ja prou lamentable–, sinó mentir als seus propis partidaris als qui convocaven a celebrar una declaració d'independència que els mateixos que l'havien forçat sabien que era una farsa. Així de trist i així de penós.

Perquè cal recordar que durant anys es va enganyar al poble de Catalunya venent la idea que existia un pla secret que durava divuit mesos, que no es podia dir, però que s'estava implementant, i que donaria lloc a reconeixements internacionals, estructures d'Estat, bla, bla, bla. Doncs bé, tot era mentida.

Reconec que m'ha bullit la sang quan he escoltat això de «vam decidir que no ho diguéssim.» Qui va decidir i quan? Van decidir-ho els parlamentaris d'ERC, Junts i la CUP mentre veien les imatges de la seva pròpia gent celebrant a les places el «naixement de la República» que els mateixos que la convocaven sabien que era un fake?

Què de bo pot arrelar i créixer, senyors meus, quan neix d'una mentida? Doncs res de res, i si no que li preguntin al Govern del PP el 2004 quan repetia i jurava sobre el més sagrat: «¡Ha sido ETA!»

La veritat és que els dirigents independentistes van actuar amb una irresponsabilitat inaudita, impròpia de persones amb un mínim sentit de la realitat. Saber ara, a més, que aquests mateixos (ir)responsables polítics van decidir ocultar la veritat («perquè es va decidir que no ho diguéssim») té un punt de cinisme perquè són els mateixos que s'han passat anys parlant de l'ètica i la moral dels altres.

I aquest és el primer canvi que hem d'aconseguir a Catalunya: tenir un Govern que no ens menteixi i que ens tracti com el que som, persones adultes, sensates i responsables. Un Govern amb les idees clares i un lideratge solvent, com el que representa Salvador Illa, que ens digui sempre la veritat.

Sentir encara ara al Parlament a diputats independentistes jugar amb les paraules amenaçant amb un «nou embat» (com el del 2017) quan ni ells mateixos s'ho creuen fa basarda. Veure a la senyora Borràs obeint les resolucions judicials per després anar a fer-se una selfie tallant la Meridiana i tuitant «desobediència!» és de vergonya aliena. A qui volen enganyar encara ara?

Des del PSC reiterem, ara i sempre, la nostra aposta pel diàleg polític com a única via real per resoldre, precisament, els problemes polítics. Ara bé, aquells que «exigeixen» diàleg als altres estaria bé que estiguessin disposats a obrir un espai de diàleg entre catalans. Perquè quan sento a la portaveu d'ERC afirmar que «la taula de diàleg entre els catalans es diu Parlament de Catalunya» –per negar un espai de diàleg Catalunya endins– penso en la cara que faria aquesta mateixa portaveu si l'executiu de Pedro Sánchez liquidés la taula de diàleg amb l'argument que «la taula de diàleg entre els espanyols es diu Congrés dels Diputats.» Què pensa d'això el senyor Aragonès? Una mica de coherència senyors meus!

Des del PSC, com a campions de diàleg, mai renunciarem a la paraula, a la negociació i al pacte com a mètode útil per solucionar els problemes. Però el que no hem fet, ni fem, ni farem mai –mai!– és enganyar als nostres compatriotes assegurant-los que tot respon a «un pla secret de jugades mestre» que, senzillament, és mentida. Tingueu la completa seguretat que el pròxim Govern liderat per Salvador Illa sempre us tractarà com el que sou, és a dir, com a persones adultes. Perquè els catalans i les catalanes ens mereixem, efectivament, un Govern que no ens menteixi. Ni el 2017, ni ara, ni mai.