L'economia real en portes

És una evidència que l'arribada de les vacances pot fer que no siguem conscients de la situació econòmica en portes, a la que haurem de fer front a partir de setembre, amb canvis notables que configuraran un model de «subsistència», com menys complicat i amb greus perjudicis de tota mena per una ciutadania que comença a ser conscient que la situació vigent comportarà conseqüències directes sobre el seu model de vida.

Les dades objectives que quotidianament apareixen als mitjans de comunicació, ja són, per si mateixes, complicades, malgrat tot, el problema no és la visió de manera individualitzada, sinó el conglomerat que comporta la seva transcendència quan se sumen totes, el que ens aboca a un model de restricció i crisis imparables.

No és el mateix parlar de preus dels productes energètics, amb costos directes desbocats, si això es queda aquí, malauradament, junt amb aquesta dinàmica, s'addicionen d'altres, com poden ser la inflació, sense límits, la pujada del tipus d'interès, l'increment de preu dels productes bàsics, els costos de transport i logístics, els dubtes a l'hora d'adequació de les pensions a l'IPC, l'increment de l'atur, un cop acaba la temporada estiuenca, etc., és a dir, el «còctel» econòmic pujarà cap a una graduació impossible d'ingerir, si no es fa el que toca i, si això no és possible en els paràmetres vigents i la mateixa pertinença a Europa.

El fàcil és buscar alternatives populistes o utopies per donar resposta a una situació de difícil resolució, auto enganyant-nos que és possible portar a terme polítiques particulars, oblidant la nostra pertinença a la Comunitat, amb criteris acceptats per tots, que segurament fan impossible que determinats discursos agraïts quedin com desitjos impossibles.

Tornant a l'economia real, són simptomàtiques les reunions urgents dels organismes de referència a Europa i els Estats Units, a l'hora de buscar sortides per controlar els efectes de la inflació com rellevància emblemàtica al que està succeint; el que és clar, és que les solucions no seran fàcils i el que és inapel·lable és que el nou model de benestar sortirà molt tocat d'acord amb el que esmento.

Variables oblidades de la situació econòmica, sembla que tornaran a fer-se realitat i suposaran, d'entrada, un càstig, sense precedents, per una «classe mitjana» en caiguda lliure, que sempre és la que paga els moments crítics, una altra cosa és si aquesta volta, podran fer front a la seva responsabilitat com ha fet en altres ocasions. També en el discurs polític, apareixeran «solucions màgiques» que voldran culpar de tot a diferents sectors de la nostra societat, en un exercici d'irresponsabilitat, tant als d'extrema dreta o esquerra de la nostra comunitat, en el convenciment de poder conquerir parcel·les de poder, fins ara vetades als seus discursos, fruit de l'oportunisme puntual, però sense oferir alternatives reals.

Podem, fins i tot, buscar responsables directes, obviant que el tema és mundial, de manera fonamental, i que no solament està en joc la nostra viabilitat personal, sinó també la del nostre model de llibertat que, inclús, pot posar-se com moneda de canvi per buscar solucions impossibles.

Certament, hem viscut molts anys en una bombolla que ens permetia mirar l'entorn crític per molts, de lluny, pensant que no deixaria ningú de costat; per tant, també en aquest convenciment, haurem de fer esforços al respecte, per adequar-nos a la nova evidència.

Finalment, la meva reflexió no pot oblidar el perill que tot això significa per una ciutadania que sempre ha vist en els seus governs, l'obligació de solucions, o la reivindicació per obtenir més, malauradament, ara ens assentem en un model de retall d'ajudes, amb el que això significarà pels més dèbils.

En determinats moments, en la situació de crisis passades, es parlava de «fer més amb menys», que buscava, en el discurs demagògic, justificar la reducció de la despesa pública, a canvi d'eficàcies en la gestió, no sé si aquest és el camí a recórrer, el que sí que estic convençut és que, a part d'assumir la realitat, ens haurem d'acostumar a la precarietat que comportaran reivindicacions justes, però impossibles, per molt que ens creguem que són necessàries. Esperem, en tot cas, que respostes possibles, avui, es puguin implementar, de manera urgent, en el convenciment que la seva resolució actual reduirà el sacrifici inequívoc de demà.