Censures laïcistes

Benvolguts i benvolgudes, d'ençà que fou reconeguda la llibertat d'expressió, el concepte de censura ha deixat de ser vigent, almenys oficialment. De fet, però, continua havent-hi tipus de censures «no oficials». Un d'aquest tipus de censura és el que el monjo i antropòleg Lluís Duch anomenava autocensura, és a dir, la censura que el mateix autor es posa. Un altre tipus de censura –censura velada, per utilitzar l'expressió de Jesús Montiel (La última rosa)– és la que afecta les creences religioses, no pas a causa de la laïcitat legítima de l'Estat i de la societat, sinó a causa del laïcisme militant que impregna tota la nostra cultura. El diari La Vanguardia va donar a conèixer, en el suplement Cultures del 24 de desembre de 2021, tot un seguit de joves autors que han escrit sobre la seva experiència religiosa. Ja hi vam fer esment fa uns mesos. Avui hi tornem. Es tracta d'autors que senten la llibertat de manifestar la seva confessionalitat, tot i saber-se ciutadans d'un Estat i una cultura laiques. Ignacio Peyró (Un aire inglés), per exemple, és conscient que viu en un món que tot i haver deixat de ser catòlic «inercialment», no ha impedit que «el catolicisme continuï patint l'hostilitat que tenia quan era hegemònic». Ana Iris Simon (Feria) està convençuda que els atacs cap a la seva persona venen donats per la seva creença en l'existència d'un sentit de la vida, d'una transcendència que no encaixa en un món en el qual el materialisme ha donat pas al nihilisme més absolut i barroer. Jesús Montiel percep clarament en els joves de la seva generació «un redescobriment de la creença, un cansament del nihilisme i una reivindicació del sagrat», i afegeix que «potser això passa perquè la modernitat ha fracassat estrepitosament i perque és evident que hi ha set de significat». També Juana Dolores (Bijuteria) afirma que estem en una època en què es criminalitzen les idees religioses, sense adonar-nos que el cristianisme, malgrat els aspectes negatius que també comporta, ens ha donat els millors valors de la nostra cultura. Pablo d'Ors (Biografía de la luz), sacerdot catòlic, acostuma a advocar per una lectura culturalment cristiana de la realitat, no necessàriament confessional. Segons Antonio Soler (Sacramento) està clar que culturalment tots som cristians, fins i tot aquells que ho rebutgen. És el que també sosté Juan Manuel de Prada (Una biblioteca en el oasis) quan qualifica la pèrdua de la cultura catòlica com un «suïcidi civilitzatori». Ada Castells (El dit de l'àngel) és més contundent: «La pressió que l'ecosistema cultural, tradicionalment ateu, exerceix sobre els creients és un fet que tothom coneix, però del qual ningú no parla.» De fet, alguns escriptors entrevistats han arribat a assegurar que no fan públic el seu credo perquè saben que, automàticament, seran considerats «autors de veta de mercat», si no directament menyspreats.

Ja ho deia la periodista Pilar Rahola en un article publicat la darrera Pasqua: ens trobem amb «un anticlericalisme que no s'escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant ben sovint cap a una patètica cristianofòbia».

Ben vostre.