I la taula de diàleg entre catalans, senyor Aragonès?

A principis de legislatura es va pactar un procés de diàleg que, en resum, se sustentava en tres potes: reactivar la comissió bilateral Estat-Generalitat (s'ha fet), posar en marxa una taula de diàleg entre el Govern d'Espanya i el Govern català (s'ha fet), activar una taula de partits catalans (no s'ha fet). Com? No s'ha fet? Per què no s'ha fet? Qui ha decidit que no es faci? Doncs precisament aquells que s'omplen la boca parlant de diàleg... m'explico.

El PSC, el Govern de Pedro Sánchez i el conjunt de forces progressistes i d'esquerres hem apostat de forma inequívoca pel diàleg per resoldre els conflictes polítics. Sabem que és un camí difícil, però sabem també que no hi ha alternatives, ni dreceres màgiques per evitar nous desastres com el de la tardor del 2017. Érem, som i serem els campions del diàleg i la garantia que la convivència a peu de carrer a Catalunya mai es trencarà per molt que alguns juguin amb les banderes i els símbols identitaris.

Ho hem demostrat amb fets concrets: activant la taula de diàleg entre Governs, recuperant la normalitat institucional entre el Govern d'Espanya i les institucions catalanes a tots els nivells, aprovant els indults a fi i efecte de superar les conseqüències desastroses de la crisi de 2017 (i no recreant-nos en ells, malgrat que també són molts –lamentablement- els que viuen instal·lats en la confrontació i la baralla permanents), etc. Fruit d'aquesta aposta decidida pel diàleg i la negociació, per sort per a tots i totes, la situació actual no té res a veure amb la que vam patir fa cinc anys, ni tampoc amb la de la sentència del procés.

Ara bé, constatem amb decepció com molts dels que volen donar-nos lliçons de moralitat continuen, encara ara, sense voler convocar la taula de partits catalans... de forma absolutament incomprensible. Cal recordar que algú tan poc sospitós de dubtar de la fe única i vertadera del nacionalisme identitari com el senyor Torra sí que la va convocar. Per què ara el senyor Aragonès i els dirigents d'ERC es neguen a què els catalans puguem consensuar un acord? Doncs, segons la portaveu d'ERC senyora Vilalta, no es convoca la taula «perquè la taula de diàleg entre catalans es diu Parlament de Catalunya.»

Ah caram! Molt, però que molt bé! Doncs aplicant la mateixa lògica política la taula de diàleg entre espanyols es diu Congrés dels Diputats, per tant, donem per enllestida la taula de diàleg entre Governs. Vinga doncs! Us imagineu els crits dels dirigents independentistes i els tweets del senyor Rufián posant el crit al cel si féssim quelcom similar? Doncs això.

Una de les condicions bàsiques per trobar un acord de debò que torni a unir al poble de Catalunya és deixar de banda la grollera propaganda o, directament, les mentides. Quan sento al senyor Aragonès parlar d'una «majoria aclaparadora independentista» o directament atribuir-se la potestat de representar «a tot el poble de Catalunya» crec que cal recordar una realitat objectiva prou eloqüent: a Catalunya hi ha més de 7,5 milions de catalans i catalanes, dels quals més de 5'5 milions tenen dret a vot. Doncs bé, a les darreres eleccions els partits independentistes van obtenir 1,3 milions de vots –1,4 sumant les candidatures nacionalistes que no van obtenir representació–. O el que és el mateix, només el 26% dels catalans i catalanes amb dret a vot o van fer per opcions secessionistes (a sis partits diferents, per cert). Aquesta és la mitològica «majoria aclaparadora» o del 52% que ens sacsegen cada dia.

I fins que els dirigents independentistes es neguin a reconèixer la realitat per, poder, precisament, modificar aquesta realitat poca cosa es podrà avançar, aquesta és la veritat. Quan el senyor Aragonès, ERC, Junts i la CUP neguen la taula de diàleg entre catalans i continuen equiparant «poble de Catalunya» amb, només, els independentistes estan faltant al respecte als més de 4 milions de catalans que no votem als partits del nacionalisme identitari. Amb aquest menyspreu cap a més de la meitat del país no podran anar molt lluny, però sí que podran –eventualment– tronar a portar Catalunya cap al desastre, com ja van fer el 2017 quan qüestionar des del sentit comú el fabulós «pla secret de les jugades mestre» que durava divuit mesos ja et convertia ipso facto en «traïdor i botifler». I així va acabar tot...

Per això, des del PSC tornem a demanar al senyor Aragonès i a la resta de dirigents secessionistes que deixin de posar bastons a les rodes i que convoquin d'una vegada la taula de diàleg de partits catalans que és tan necessària per arribar a un acord com la taula de diàleg entre Governs. Per què, a veure senyors meus, si existeix realment aquesta fantasmàtica «majoria aclaparadora» independentista, com és que el PSC va guanyar les eleccions? Com és que Salvador Illa va tenir 50.000 vots més que Pere Aragonès? Defensar Catalunya no és parlar tant sols en nom dels considerats «propis», és fer-ho, com ho fem els socialistes, tenint present que Catalunya és un país de més de 7,5 milions, i no de menys d'un milió i mig.