Negociar amb les cartes marcades

L'aposta pel diàleg d'Esquerra Republicana és inqüestionable. Fins i tot en el moment més àlgid de la repressió: amb el president del partit, Oriol Junqueras, a la presó i la secretària general; Marta Rovira, a l'exili –on per cert, segueix més de quatre anys després- la nostra organització política va decidir seure i parlar. Perquè és el Sit and talk que reclamava la major part de la ciutadania de Catalunya, perquè tenim molt clar que la resolució democràtica del conflicte polític passa per una solució dialogada. Políticament hem fet una aposta clara per la confrontació d'idees en la mesa de negociació entre Catalunya i l'Estat. Una aposta honesta i decidida que no es pot quedar en una fotografia perquè si no és així, senyor Joan Ruiz, no serveix de res. Només serveix per fer creure que el país ha tornat a la «normalitat» i que ja no estem «tant malament com fa cinc anys». El convido que pregunti als meus companys de grup parlamentari Josep Maria Jové, Lluís Salvadó o Meritxell Serret, per escollir tres persones represaliades a tall d'exemple, pregunti'ls si viuen o no viuen una situació de normalitat. A no ser que consideri que la repressió és una cosa normal, és clar.

Entenc que, des de la tranquil·litat de qui no pateix per si el seu telèfon mòbil ha estat infectat amb un programa d'espionatge per part de qui ha de seure a l'altra banda de la taula, es fa difícil empatitzar. Però li voldria fer un prec al senyor Ruiz. Ja n'hi ha prou d'enganyar a la ciutadania del país, com si aquí tot fossin flors i violes i negociéssim en igualtat de condicions. Perquè no, no ho fem. Perquè en aquesta partida el govern espanyol juga amb les cartes marcades. Perquè ha vulnerat les regles del joc i, malgrat tot, des d'Esquerra Republicana hem decidit donar una nova oportunitat a la resolució del conflicte polític. Aquest és el nostre objectiu i la nostra proposta és clara: Amnistia i Autodeterminació.

I sí, com molt bé diu la portaveu del grup d'Esquerra Republicana de Catalunya, el diàleg entre catalans es produeix al Parlament. On el seu partit és el líder de l'oposició. On existeix un diàleg fluid tant dins com fora de l'hemicicle. Però si creu que les taules de partits, de tots els partits, són necessàries, quan pensen crear i convocar la taula de partits a Espanya? Que jo sàpiga, l'interlocutor és el govern espanyol, no el conjunt dels partits espanyols.

Però és evident que hi ha una doble vara de medir, es veu també en el joc de mans que fa a mb les xifres. Si només 1,4 milions de vots van anar a les candidatures sobiranistes, només 1,3 van anar a les de partits unionistes. O el que és el mateix, només el 23,6% dels catalans i les catalanes amb dret a vot ho van fer per opcions unionistes (a cinc partits diferents, per cert). Ja n'hi ha prou de maniobres de distracció, ja n'hi ha prou de trencar confiances, ja n'hi ha prou de fer creure que hem tornat a la «normalitat» perquè per més que intentin tapar-lo sota la catifa, el conflicte seguirà sense resoldre si no estem disposats, tots, a parlar, a parlar de tot, sense limitacions Nosaltres ho tenim clar, s'hi posen de veritat, senyors i senyores del PSOE?