Astrologia i consciència religiosa

Benvolguts i benvolgudes, en els últims decennis ha augmentat considerablement la pràctica de l'ocultisme o la futurologia, com es denomina comercialment. S'ha anat convertint en un negoci ampli i difús, sobretot per la progressiva integració que ha tingut en la programació quotidiana de revistes de masses, i també a la televisió i a les xarxes socials, esdevenint un capítol important de la intercomunicació en seccions comercials d'oferta i demanda d'aquests serveis.

El fonament lògic d'aquestes supersticions es fonamenta en el fet que els vessants racionals de les nostres vides moltes vegades no poden o no aconsegueixen penetrar en aspectes profunds i decisoris de la vida humana i, en especial, en els sentimentals o emocionals. Per aquesta raó, l'única forma d'accedir a allò que no es comprèn o no se sap amb certesa –com el destí mateix– és per mitjà d'algun sistema de creences misterioses, tenint present que els qui actuen de mitjancers siguin capaços de tenir molt «d'art» en la interpretació.

Ens trobem davant una degradació de l'esperit humà, que se subjecta a creences i pràctiques irracionals, ximples, absurdes i, a vegades, greument immorals, que humilien la dignitat de la persona humana. És cert que pràctiques així mai no han mancat a la història. Però això avui és més greu, per tal com, durant els darrers segles, hi ha hagut un augment de racionalitat i de progrés científic que han assolit unes considerables proporcions. Aquesta racionalitat i aquest progrés han demostrat l'absurditat i la vanitat d'unes doctrines i d'unes pràctiques que en temps passat es podien justificar amb pretensions científiques i amb l'aparença d'una racionalitat més alta i profunda.

El fenomen de l'astrologia, la màgia i l'ocultisme és el signe de la recerca de quelcom que existeix més enllà de la pura racionalitat i de la pura ciència. Això expressa la necessitat de sortir del cercle de la immanència en què la raó i la ciència miren de recloure la persona humana: la necessitat, això és, d'obrir-se al món de l'invisible i al transcendent. Però aquesta necessitat, diguem-ne «religiosa», lluny d'adreçar-se a Déu, es desvia cap a formes infrahumanes i pseudoreligioses, cap a la idolatria i la superstició. És trist constatar, en aquest sentit, que en el nostre món occidental la davallada de la pràctica religiosa va acompanyada d'un augment impressionant de creences i pràctiques supersticioses. Persones que s'avergonyirien de creure en Déu i ho considerarien un deshonor, acaben creient en els horòscops, en els mags, en els endevins, en el mal d'ulls i el mal donat, en la mala sort que porta el número tretze, el gat negre i el casament celebrat el dimarts o el divendres 13. És el que diu sant Pau dels pagans del seu temps: «Presumint de savis, s'han tornat necis, i han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d'homes mortals, d'ocells, de quadrúpedes i de rèptils [ ...]. Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les creatures en lloc del Creador» (Rm 1,22.25).

Ben vostre.