La història i el seu relat

La història és el recompte escrit d'esdeveniments i personatges d'ençà que tenim memòria. Però no tot el que passa es recorda. Ni tan sols tot mereix el seu registre perquè entri a formar part de la memòria i, per tant, de la història. Hi ha mancances, llacunes, pèrdues, i no sempre involuntàries. Hi ha relats històrics i hi ha relats que no pretenen ser històrics, però que conformen el coneixement popular. Llegendes que podrien ser històries i històries que realment semblen ficció.

Des de l'Anàbasis, La retirada dels 10.000 de Xenofont, que el relat l'escriuen els supervivents. Altres, però, són reconstruccions que s'escriuen passat temps. A vegades molt de temps. I això és l'Evangeli.

(De jovenet vaig tenir coneixement de la polèmica entre Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz, concretada a la història d'Espanya que era l'únic que s'explicava a l'institut. Se n'ha parlat i escrit molt, però al meu entendre, el que defineix ambdós personatges i la seva polèmica és l'absoluta ignorància de les realitats dels Països Catalans, la seva història i, sensiblement, els seus historiadors. Per a mi, dos iaios encimbellats en conceptes patits durant la primera i dolorosa meitat del segle XX a Espanya. La visió més marxista o gramsciana ho pot explicar tot plegat amb el conflicte entre classes dominants i subalternes continuadament des dels segles dels segles)

La distància entre la història i el relat que se'n fa és una polèmica eterna entre historiadors. Molt te a veure amb els mitjans emprats per a escriure la història. La tendència natural és recórrer als escrits. Essencialment, als escrits que hom tingui a l'abast, que just introdueix la primera limitació. Després ve la tria dels que es fan servir, què és la segona limitació, amb un enorme grau de subjectivitat. En acabat ve la credibilitat que mereixin unes i altres fonts. O la que hom els hi doni, sovint influenciat per experiències anteriors i, sobre tots els ensenyaments rebuts, allò que genèricament se'n diu escola. Pel mig de tot plegat està el fet que les fonts siguin en una llengua pròpia o coneguda o que requereixi traducció. Ailàs! traduttore, traditore, s'ha dit en italià. Més endavant vindrà l'oportunitat d'editar el que s'escriu i finalment la publicació i difusió.

Tot això notablement influenciat per l'entorn cultural i polític, pels poders del moment, econòmics, religiosos o polítics. La construcció diacrònica de la realitat sempre es veurà influenciada pels vaivens de la mateixa història. I la tendència natural és acostar la teva cansalada a la graella.

Encara molt més esbiaixat pot ser el relat del que es diu tradició oral. La quarta accepció del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho defineix com Llegat històric, reiterat o modificat, fet de trets formals, estilístics i temàtics comú a moltes obres durant molt de temps, prou prudent, La primera diu: «Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc.» Credibilitat perduda just quan t'adones que els «reixos» no venen de l'Orient, ni els nens de París. El que passi després depèn del que es vulgui fer per a acontentar a la generació de sobre.

La responsabilitat, i no només dels historiadors, és construir la realitat, el relat, fent servir totes les fonts disponibles i com més objectives, millor. Aquí un bon espai l'ocupa l'Arqueologia, quan amb l'estudi del que queda de l'antigor, aporta proves fefaents, físiques, de la realitat passada. Cert que fins i tot les troballes queden sotmeses a la interpretació científica, però això només requereix la discussió contrastada i l'amplitud de la mirada.

Si voleu parlar de tot plegat, divendres vinent, a les set del vespre, ho podem parlar al II Col·loqui Obert, a la seu de l'Arqueològica. Tothom està convidat.