Tribuna
Gràcies per tant, Xavier!
Delegada del Govern al Camp de Tarragona
Xavier Amorós i Solà (Reus, 1923-2022) no ha estat tan sols un poeta i escriptor excepcional sinó també un referent cívic i cultural de primer ordre a la ciutat de Reus. És per això que la seva pèrdua ens ha colpit. Amorós ha deixat una petja inesborrable. La història recent de Reus no es pot entendre sense la figura de Xavier Amorós i tenim la immensa sort que ha deixat escrita la crònica del Reus del segle XX en la seva obra, que serà sempre de lectura obligada per tot aquell que vulgui entendre l'evolució de la ciutat en el període històric que li va tocar viure.
Polifacètic i ciutadà compromès amb el progrés va destacar, sobretot, primer, com a poeta, influenciat inicialment pels noucentistes fins que va anar trobant un estil propi, amb un llenguatge auster però concentrat, que li mereixeria el reconeixement unànime de la crítica i el Premi Carles Riba el 1964. És aleshores quan aparca la creació poètica i se centra en la narrativa de caire memorialístic, començant per L'agulla en un paller el 1985 i acabant per Temps estranys el 2001, l'encàrrec que li fa el seu bon amic Pere Anguera. Les seves columnes regulars a la premsa local també tenien segell propi. Gràcies a l'edició de la seva obra completa en 5 volums per part de l'Ajuntament de Reus disposem d'un compendi de tots els seus textos.
El vincle amb el Centre de Lectura de Reus, del qual va ser president i director de la Revista, seria molt estret ja des de ben petit i des del 1948 i hi tindria sempre alguna funció. N'és un dels socis d'honor. L'afició al teatre (és autor de dues obres) i a la ràdio també van ser importants. Era molt bon rapsode. Era un poeta dels que saben recitar els seus versos, cosa que no sempre passa. Professionalment, seria, des de la mort prematura del seu pare, un dels socis de la botiga de teixits Les Amèriques, del carrer Llovera, i com a comerciant participaria també en el naixement de la Unió de Botiguers de Reus.
El seu compromís amb la llengua, el país i la societat el porta a implicar-se en l'antifranquisme i en la recuperació de la democràcia. El 1986 seria elegit senador i el 1998 l'Ajuntament de Reus li concedeix el títol de Fill Il·lustre. També rebria la Creu de Sant Jordi i el 2003 es batejaria la Biblioteca Central de Reus amb el seu nom. La nostra universitat, la URV, l'investiria doctor honoris causa el 2004. Ell mateix afirmava anys més tard que estava desencisat amb l'evolució política i social del país i defensaria obertament la independència de Catalunya.
Tinc la sort de compartir amb ell les arrels prioratines (jo, de Marçà; ell, del seu Pradell de la Teixeta, d'on provenia el pare i on viuria part de la Guerra Civil) i també la seva passió per la pedagogia. Sempre afirmava, potser amb un excés d'idealisme, que l'educació i la cultura havien de conduir-nos a una societat més justa. I en això estem.
Mai estarem prou agraïts a Xavier Amorós. L'any que ve, que celebrarem l'Any Amorós coincidint amb el centenari del seu naixement, serà una magnífica oportunitat per continuar endinsant-nos en la seva obra i per conèixer millor la seva acció cívica. Catalunya perd un gran poeta i escriptor. Reus es queda orfe d'un d'aquells personatges insubstituïbles. Hi ha persones que marquen època i hi ha èpoques i ciutats que no serien el que són sense determinades persones. Amorós era una d'aquestes personalitats úniques. Gràcies per tant.