Projectes inviables

Fa unes setmanes, vaig parlar de la realitat objectiva que suposa l'incompliment dels compromisos pressupostaris, per part dels diferents governs, amb un debat públic que, finalment, es va aparcant en funció de la mateixa realitat noticiable, que fa que el que avui és notori, demà sigui història, passant des dels poders de torn, que aquesta fórmula d'autodescrèdit és consubstancial en el mateix exercici del poder, sense meditar que tota aquesta dinàmica, el que comporta, és el mateix descrèdit de la classe política i, directament, de la nostra democràcia. Quelcom podria pensar, malgrat tot, que els incompliments són responsabilitat exclusiva dels més alts governs, Estat o Generalitat, però l'evidència posa de manifest que, aquesta fórmula, arriba a totes les variables administratives, amb el que suposa a efectes pràctics.

Ja fa molts mesos que parlem del corredor del Mediterrani, com una necessitat objectiva vital que faria més competitius els nostres ports i beneficiaria directament el que suposa l'espai mediterrani i la seva implicació amb Europa, a tots els efectes, malgrat tot, seguim «parlant i parlant», sense cap compromís real de quan tot això serà realitat pràctica, més quan la necessitat objectiva encara fa més evident la seva definitiva implementació pràctica. Es pot discutir molt, però continuem assistint a compromisos dels quals, a vegades no tenim els diners necessaris per fer-se realitat, o el que és més discutible, es confronta en una dinàmica de caràcter polític que tampoc hauria de tenir raó de ser.

També, a casa nostra, es parla repetidament de grans infraestructures logístiques, que queden molt bé des del «discurs polític», però que serà molt difícil que es puguin fer realitat davant de la precarietat d'uns números públics cada cop més hipotecats per una realitat que, si bé no agrada a ningú, va marcant el seu territori. Parlar avui de trampcamp”, és un anhel sense cap garantia d'execució, si realment som conscients de la realitat que ens envolta, ara bé, el seu anunci encara dona ànims sense ser conscients que la seva execució objectiva és ben diferent; poden continuar parlant del mateix sense parlar d'una garantia del seu finançament, ni fixar l'espai temporal d'execució, en un exercici d'hipocresia compartida, davant d'una utopia evident, però el que estaríem fent és no ser objectius en un tema desitjable però, evidentment, impossible.

No vull ser en cap cas negatiu, això no obstant, si fem una mica d'història, veurem com del projecte ja es parlava l'any 2007, és més en el 2001, la Generalitat, ja va encarregar un estudi de viabilitat al respecte, no obstant no és, finalment, fins que es presenta el Pla de Transports de Viatges de Catalunya 2008/2012 (PTUC), en què es refereix el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona. En definitiva, el tema ha estat enfront de l'anàlisi però sense cap concreció, si bé si amb molta voluntat compartida.

Podem continuar transitant per la via de les il·lusions i les propostes impossibles, però el que és inapel·lable és que avui la situació real és molt més enrevessada a la que es feia referència a l'any 2001, passats més de vint anys, les coses són semblants encara que existeix en el territori un consens compartit indiscutible.

En definitiva, podem continuar «parlant i parlant» de projectes, on tot som conscients que la seva posada en marxa, és impossible, no solament per raons de caràcter econòmic disparades, sinó també de tot el que comporta a l'hora d'executar administrativament el que envolta a projectes d'aquest tipus.

Seria aconsellable, ara que venen mesos complicats, reprendre fórmules possibilistes i deixar de fer elucubracions fora de la pràctica electoral, millorant el que tenim des de la capacitat de gestió i millora que segur que es té, i aparcar, almenys temporalment, anhels impossibles i inviables.