301

«Mentre t'acabes de vestir, davant del mirall, has descobert sense voler el somriure trapella del desig. És festa major i avui hi ha ball. No saps ben bé si és una orquestra o un Dj. T'és igual. Explores cada mil·límetre de la teva pell –encara llisa i tibant per la teva joventut– i et tranquil·litza no trobar res que et pugui generar inseguretat perquè saps que al ball hi acudirà M. Li direm així: M. Amb M. has coincidit algun cop, teniu amics en comú. M. t'agrada. De tant en tant, entres al seu perfil d'Instagram a tafanejar. Vols saber què fa, on està, amb qui. Quan se te'n va de les mans la fantasia, t'imagines dins d'una d'aquestes imatges, al costat de M. El diagnòstic és clar i el tractament també: tu el que vols és cardar amb M. i per això fins i tot, abans de sortir de casa, el mirall del rebedor, també t'enxampa amb aquest somriure trapella del desig». «T'endinses pel túnel de la Violeta i t'acostes fins on hi és el bo d'en J. Li direm el bo d'en J.; és qui aquesta nit valida les entrades per entrar al ball. Treus la teva i li ensenyes. Ja sents de fons la música amortida que travessa les portes tancades. Se t'eriça la pell de pura excitació. Moment que talla en sec el bo d'en J. quan et diu que hauràs d'esperar, que l'aforament està complert; que així que surti una persona i marxi, podràs passar. Poses cara de no entendre res, poses cara de dir que és festa major, poses cara de què això no pot passar i és aleshores quan el bo d'en J. et diu que ets la primera persona de la cua, que l'aforament és per tres-centes persones, que estàs de sort, ets la tres-cents u. Però això a tu t'importa un rave. Vols veure a M.»

«Decideixes pensar en positiu: potser M., encara no ha arribat, potser els teus amics, tampoc. Et gires, ara amb la intenció de fixar-t'hi qui hi ha a la cua. Déu meu, quina gentada! De sobte, s'obre la porta, el cor et batega fort, el notes a la gola. És M.! El bo d'en J. somriu perquè ha vist com tota la llum se t'ha posat a la cara. Ell pensa que és perquè ara podràs entrar, però és perquè veus com M. s'acosta cap a tu caminant amb decisió. I amb aquesta mateixa decisió, M., treu el mòbil i posa la mirada sobre la seva pantalla i ara la llum és al seu rostre. Passa pel teu costat sense fixar-se en tu. Et sents una pedra i només canvies d'estat quan notes que el bo d'en J. t'ha agafat l'entrada de la mà, veus com l'estripa i li sents dir: ja pots passar». Sempre he estat a favor que la Violeta fos un espai polivalent en la seva més amplia accepció. Així ho vaig traslladar quan el projecte només estava sobre el paper. No he canviat de parer. Ni una centèsima de mil·límetre. M'estalvio relatar què ha passat durant aquests tres últims anys al voltant d'aquest tema, tots en som coneixedors (i quin no, pot informar-se), però sí vull assenyalar que comprar unes cadires mòbils havia de ser l'última fita d'un llarg, complex i car procés que precisament en aquests últims tres anys no ha avançat ni una centèsima de mil·límetre. La realitat, a hores d'ara, és que hi ha un aforament limitat de 300 persones, –determinat per bombers– que en el cas de decidir d'organitzar un ball de festa major, per posar un exemple, deixaria, com a mínim, a un parell de centenars de persones fora. Esperant a què sortís algú per poder entrar. Si al final de tot no podem ballar junts quin sentit té reclamar ara la Violeta com a pista de ball?