Ens han declarat la guerra II

Emprar el títol d'un article dues vegades i numerar-lo és una mostra de vanitat. Sembla com que l'autor espera que algú s'hagi llegit l'anterior i què, a més, l'hagi encuriosit el tema. Ignora que no hi ha res més antic que el diari d'ahir. També és un abús vers l'editor, com una amenaça que, fins i tot, es pugui esdevenir en una sèrie. Si a un cercador de la Internet poses la paraula «guerra» seguida dels dos palets que fan el número dos en la numeració romana, de seguida et suggereixen la Segona Guerra Mundial, la guerra més enorme i més extensa que s'ha conegut a la història.

De la Segona Guerra Mundial, ara en fan, més o menys 80 anys, que són els que porto pel món. L'agost de 1942, el general Rommel atacava El Alamein, la Wehrmacht arribava a les portes de Stalingrad i els americans ocupaven Guadalcanal. Tres anys de guerra i encara faltaven tres per les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki.

No ha deixat d'haver-hi guerres. No tan grosses i potser no tan mortíferes, però no menys horribles. Algunes molt calentes i altres conegudes com a «fredes», en les que els vessaments de sang són més espaiats, però i en general, els efectes igualment indesitjables i dolorosos.

D'ençà de 2010, sembla que a Catalunya també ens han declarat una guerra, freda, fins a cert punt. Després d'aprovar a totes les instàncies legals un estatut d'autonomia, uns espanyols enfervorits per un peculiar dret de conquesta van començar amb hostilitats vers Catalunya. Alfonso Guerra amenaçant amb un ribot que no aplicava a Andalusia. M. Rajoy i la Cospedal recollint signatures «contra Catalunya». Un Tribunal Constitucional mancat, amb un membre mort i un altre exclòs per haver escrit un article sobre Catalunya deu anys abans. Un continuat rebuig a qualsevol proposta des de la Generalitat. Un creixent decalatge entre recaptacions d'impostos i el necessari retorn en inversions i despeses, agreujat perquè de les minses inversions aprovades només s'executen un terç. Enfundis, mentides i calúmnies a personalitats catalanes i líders polítics fabricades des del mateix Gobierno de l'Estat i canalitzades pel conducte reglamentari de les clavegueres a mitjans comprats pel poder. Campanyes continuades d'atac a les institucions catalanes i, en especial a la llengua, concretades en manipulacions de l'ensenyament amb el propòsit de «españolizar a los niños catalanes».

Això de «freda». Més calent, just ara farà cinc anys, els atacs terroristes de «falsa bandera» amb la pretensió de “dar un susto” que causaren la mort de divuit víctimes--innocents, com totes les víctimes--i mitja dotzena de jihadistes dirigits per un confident de la Guàrdia civil.

En acabat vingueren les pallisses als votants de l'1 d'octubre, l'impresentable discurs del cap de l'estat, les amenaces a les empreses perquè marxessin de Catalunya, l'aplicació matussera de l'article 155 de la Constitució, els empresonaments de líders socials i de polítics amb acusacions tramposes, el judici-farsa i condemna dels empresonats, i la continuada persecució i repressió de més de tres mil militants i activistes. Després han continuat els espionatges cibernètics, i el descobriment de les activitats il·legals dels serveis de l'estat, unes sospitades, altres conegudes, unes d'antigues i altres d'actuals, sota el paraigua d'un suposat diàleg que no sembla gaire més que un joc de patacons. Ah! I un invent amb nom anglès: lawfare, un reguitzell d'actuacions judicials, denúncies, querelles o plets sense suport jurídic i només amb la intenció de combatre adversaris polítics. Guerra freda, guerra bruta. Guerra, tot plegat.

I sembla que va per llarg.