Dedicatòria de Xavier Amoròs

El 18 de juliol passat el poeta y escriptor reusenc Xavier Amorós Solà ens va deixar. La seva poesia estava lligada al corrent realista dels anys cinquanta i es basa en un llenguatge senzill, col·loquial, en un temps present, proper al moment en què s'escriu. La seva prosa utilitza els records i la memòria. No recordo que a la premsa local hi hagués tants articles, també obituaris, més de deu, que el recordessin amb frases com un savi autèntic, personalitat de la nostra cultura política i literària, el degà de les lletres catalanes, activista cultural, lluitador antifranquista, un gran sentit de l'humor i joventut d'esperit, un referent ciutadà, un homenot del sud. Va ser un humanista que ha transcendit l'esfera local pera projectar-se sobre la geografia catalana sencera. La llengua emprada per Amorós era una llengua planera, d'una senzillesa que la feia propera i familiar, sovint amb un cert to col·loquial. Hi ha qui ha escrit que la història dels darrers cent anys, tant de Reus com de Catalunya, es pot explicar a través de tot el que ha escrit un senyor de Reus-Reus, mitjançant la seva obra extensa i variada.

Per alguns va ser més que un poeta i escriptor i sobretot per a un escriptor no hi ha premi més gran que els seus lectors continuïn llegint-lo, l'única manera de mantenir-lo ben viu en el record. Títols com Qui enganya, para, Guardeu-me la paraula, Enyora la terra, No hi ha festa que valgui, L'agulla en un paller, Plou, però plou poc, Tomb de ravals, tal dia farà un any, entre altres, els tenim a l'abast. Si més no en els cinc gruixuts volums d'Obra Completa, que són la memòria continuada –reusenca, catalana i general– del que Amorós anomenà amb tanta precisió Temps estranys, que abracen gairebé tot el segle XX, que ell va viure amb passió des de la catalanitat popular, un socialisme responsable, però irrenunciable, i la solidaritat cap a l'emigració espanyola que arribava a Catalunya.

Va ser anomenat Fill Il·lustre de Reus (1998), la Biblioteca Central reusenca porta el seu nom. És doctor honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili i Creu Sant Jordi de la Generalitat. En política va ocupar el segon lloc a les llistes del PSC a les eleccions municipals del 1987, compartint a la vegada ser senador, que va significar que el Ministeri de Cultura sent Solé Tura el ministre es decidí rehabilitar el Teatre Bartrina, entre altres gestions.

El recordo, a la meva adolescència com empresari a la tenda de roba Las Amèricas del carrer Llovera, que li va significar ser un dels fundadors de la Unió de Botiguers de Reus. Presidí el Centre de Lectura de la seva ciutat i en dirigí la seva revista.

Acabo publicant una dedicatòria que guardo des del 14 de desembre de 1995, amb motiu de la presentació del llibre Recull Miquel Melendres i Rué (1905-1974), editat per L'Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental Margalló del Balcó, que liderava l'advocat, bon amic i tristament absent Eliseu A. Soler. L'acte es va fer al Museu Nacional Arqueològic, i a la invitació corresponent deia «Presentarà el llibre l'escriptor Xavier Amorós». Com els llibres margallonians eren corals, després uns quants vam anar a la cafeteria-restaurant Arimany que era el lloc habitual de les reunions de la Junta de govern i els autors del Recull. Doncs bé, Xavier Amorós, al dors de la invitació, on constàvem els catorze autors de la miscel·lània referenciada em va escriure: «Un tarragoní de Reus? Un reusenc a Tarragona? En tot cas, un home dinàmic i cordial aquí conec –com ell mateix diu– des que era molt jovenet».