La senzilla flor de la confiança

«La senzilla confiança de la fe es transmet com un foc, de l'un a l'altre […]. Si els nostres passos es fan pesats ¿seríem capaços de descobrir la flor del desert? És la que s'obre a l'albada, en els moments del continu recomençar, quan un alè de confiança ens porta lluny pel camí d'una bondat serena. Aquesta confiança pot donar-nos el gust d'estimar la vida sobre la terra i, al mateix temps, esperar el més enllà, una vida que no tindrà fi» (Roger de Taizé). En un temps com el nostre, tan secularitzat i que sembla haver-se allunyat de la fe, voldria parlar de la confiança en Déu. No tant de la fe, que és una virtut teologal, un do de Déu, sinó de la nostra resposta, lliure, a aquest do. Diu un teòleg: «L'acte de creure és sempre el resultat d'un compromís de la nostra llibertat.» És el salt de la fe.

Penso que, per a un cristià del nostre temps, del segle XXI, és fonamental fer aquest acte gratuït, personal i lliure de creure, que és un obsequi a Déu. Durant molt de temps, potser va ser suficient ser cristià per tradició, per inèrcia. Ara ja no. Un pot anar tirant i anar fent, però arriba un dia (la vida inevitablement t'hi porta), en què és necessari deixar tots els arguments racionals, tots els obstacles, i llançar-se i abandonar-se a les mans de Déu, amb la confiança que no es caurà en el buit, sinó que hi ha Algú que ens sostindrà.

Aquest és el camí de la pau. Diu meravellosament el germà Roger de Taizé: «Acceptar una i altra vegada les proves habitualment unides a l'existència humana. […] Buscar sempre la pau del cor. […] I la vida es torna bella. […] I la vida serà bella. I neix l'inesperat.»

Es cert que es tracta d'una pau que, en aquest món, mai no serà definitiva ni plena. De fet, un cop donat aquest sí, caldrà anar-lo renovant sempre, amb pujades i baixades constants, enmig de dubtes i vacil·lacions.

Moltes vegades, els sofriments, les decepcions i els dubtes amagaran el rostre de Déu. I tots sabem prou bé com costa a vegades mantenir-se ferm. Però aleshores, potser envoltats de foscor, som cridats novament a fer aquest salt en la fe; a donar a Déu el regal més gran que podem oferir-li: un senzill, però meravellós, acte de confiança. És com la flor que un nen ha recollit amb molt d'esforç i que ofereix a la seva mare: la flor de la confiança.

El nostre món no ens hi ajuda: ens hem fet adults, «savis», governem el món, ho volem controlar tot, comprendre-ho tot, però l'Evangeli és tot al contrari: «Si no us feu com nens, no entrareu al Regne de Déu.» No hi ha cap altre camí que el de la senzilla confiança, malgrat tot. No és gens fàcil, però avui més que mai és indispensable.

Moltes vegades ens pensem que aquest acte de confiança suposa defugir la raó, que suposa renunciar a comprendre, o bé que és un signe d'immaduresa. Però és tot al contrari: l'acte de confiança, avui com mai, demana una maduresa profunda, forjada en el foc del dubte, del sofriment, de la impotència, fins i tot de la desesperació.

Però per a poder fer aquest pas, hi ha una condició prèvia, indispensable: la pregària del cor. Entrar en el nostre interior, i dialogar amb Déu, parlar-li com qui parla amb el seu millor amic. És en el terreny del cor humil i honest on creix la flor de la confiança.

Avui podríem fer nostra la preciosa pregària del germà Roger: «Esperit Sant, llum interior, en la treballada terra de la nostra vida, vens a oferir-nos una senzilla confiança en tu. Per això nosaltres volem acollir-te amb senzillesa, com els pobres de l'evangeli».