Mort de pena

El número 4 de la plaça de Prim de Tarragona va ser el domicili dels meus pares i la meva adreça fiscal uns cinquanta anys. L'edifici, singular amb una torre amb un rellotge, fou construït per una empresa d'assegurances a la immediata postguerra, per cert, emprant per a la instal·lació elèctrica material de sur-plus de l'exèrcit d'ocupació de Catalunya. Al solar es trobaren restes romanes, com a tot arreu a Tarragona, incloent-hi una estupenda figura del cap d'una dama. Els constructors van tenir la bona idea d'incloure una reproducció en bronze al portal, amb una làpida que la identifica amb l'emperadriu Annia Caleria Faustina. De petit, quan tornava a casa no tenia gaire clar, en veure l'efígie, si era o no la meva mare. Remodelat l'interior ara fa uns anys, a un dels pisos estan les oficines d'una empresa de seguretat. Un mal dia, un dels empleats de seguretat enfadat per diferències salarials va irrompre a l'oficina i va començar a disparar trets a tort i dret, ferint a quatre persones de les que hi eren.

Fugint i perseguit pels Mossos va mantenir un enfrontament a trets amb la policia, arribant a ferir dos agents, fins que va ser abatut. Abatut, però no mort, ja que duia una armilla antibales. Un dels trets que va rebre al coll li va seccionar la medul·la espinal, rendint-lo tetraplègic sense possibilitat de recuperació, a més d'altres ferides que complicaven la seva situació clínica.

Empresonat i pendent de judici, un temps després inicià els tràmits per una petició d'eutanàsia. El 23 d'agost es van complir els seus desitjos i va morir a l'hospital penitenciari de Terrassa. Eugen Marin Sabau, conegut als mitjans com «el pistoler de Tarragona» era un personatge peculiar. Romanès d'origen, feia més de vint anys que vivia a Catalunya. Abans de l'episodi de l'atac i l'enfrontament amb la policia, havia publicat a les xarxes socials fotografies ventant-se de la possessió d'armes de foc, exhibint-les en actitud desafiant. També havia escrit amenaces a la seva empresa i als companys.

La seva petició d'eutanàsia va generar un complicat conflicte jurídic, ja que, les víctimes dels seus actes criminals ho entenien com una forma d'escapolir-se de les responsabilitats sense ser jutjat i condemnat. El recorregut judicial ha arribat al seu final quan els tribunals superiors, l'espanyol i el d'Estrasburg han acabat considerant prevalent el dret a morir dignament per sobre de les causes penals d'assassinat en grau de temptativa, lesions i estralls a les quals s'enfrontava.

El procés final de la seva mort s'ha perllongat per la decisió de donar els seus òrgans per trasplantament i els procediments d'extracció. A Espanya es va abolir la pena de mort fa molts anys, i així figura en la Constitució. Com tants altres aspectes de la «carta magna» de l'estat, no tothom està d'acord amb això. Sí que es tracta, però, d'una mort de pena, una mala mort que per més voltes que se li donin, no pot deixar satisfet a ningú. Ni les víctimes de l'atac, ni el mateix agressor que volia morir en llibertat, ni els seus defensors, ni els seus jutges i, suposo també, que ni els seus executors.

Una mica esfereïdor veure que en aquest país i aquest segle, a un malfactor, estranger i trastornat, el malferim a trets, no l'hem arribat a jutjar, el matem i ens repartim els seus entralls. Ai!