Manipulació

D'acord amb les nostres observacions, les de Mixeta i meves, després de gairebé mig any de guerra a Ucraïna, hem arribat a la constatació que hi ha tres conflictes diferents: el que narra la premsa occidental, el que conta la premsa russa i un altre, el que passa realment al terreny, que queda ocult. El que no queda oculta és la tasca de protecció que fan a l'Associació Vallsgat, recollint gats i gossos que podeu adoptar a adopciónvg@gmail.com. Experts en publicitat han desenvolupat el concepte de «guerra cognitiva», consistent a desarticular el raciocini i reemplaçar-lo per quelcom que «sembla» lògic; però que, en realitat, és una representació manipulada de la realitat. S'ofereix una idea mare al col·lectiu, assimilada, que passa a ser la premissa des d'on es jutja tot el que passa. Això fa que persones amb bona educació formal i un elevat nivell intel·lectual comencin a acceptar incondicionalment informació dirigida i arbitrària per elaborar conclusions que en la seva ment apareixen com a reflexió pròpia.

Aquesta és una tècnica que la publicitat ha utilitzat sempre; però que, d'ençà de la primera guerra del Golf (1991), va anar prenent forma en el pla mediàtic, que fins aleshores operava amb relativa autonomia sota els estàndards liberals del periodisme, amb certs espais per al pluralisme, si més no al, diguem-ne, «món occidental». Es van anar reemplaçant així les operacions d'intel·ligència o de guerra psicològica tradicional, pel tipus de manipulació massiva i subtil que els nous mitjans de comunicació anaven permetent. Després de la guerra del Vietnam, els comandaments militars van comprendre que no n'hi havia prou de donar informació falsa per molt elaborada que fos: havien de controlar directament els periodistes, sense que aquests se n'assabentessin i una forma era facilitar notícies creïbles.

Les notícies falses sempre hi han estat. De vegades molt a la bruta, com l'intercanvi el 1897 entre l'empresari periodístic nord-americà William Randolph Hearst (magistralment retratat per Orson Welles a Ciutadà Kane) i el seu enviat especial a l'Havana. Aquest darrer va demanar de tornar als Estats Units, atès que a l'illa no passava res. «Si us plau, queda't: tu envies il·lustracions i jo faig les notícies i t'organitzo la guerra», i l'il·lustrador, Frederic Remington, va fer la seva: un dibuix amb militars i policies espanyols escorcollant una passatgera cubana nua en un vaixell nord-americà. Aquella va ser la «prova» que es violaven els més mínims drets humans.

Un any després, una bomba enfonsava el creuer nord-americà Maine a la badia de l'Havana, amb el resultat de 260 mariners morts. Curiosament, entre aquests morts no hi havia ni un sol oficial: tots –ves quina casualitat!– havien baixat a terra per anar a una festa. Els diaris de Hearst van atribuir immediatament la catàstrofe a un torpede espanyol, i així va començar una guerra en la qual moriria un oncle-avi meu –un modest pagès tarragoní a qui res se li havia perdut per aquells verals– i que posaria fi al domini colonial espanyol a Cuba, per ser reemplaçat per un de semicolonial nord-americà, que duraria fins al 1959. Cal dir que, anys després, es va demostrar que l'explosió letal s'havia produït a l'interior del buc i que, per tant, de torpede espanyol, res de res; però això no va retornar Cuba a Espanya ni la vida al meu pobre oncle-avi Mingo.

L'agost de 1964, el president dels Estats Units, Lyndon Barnes Johnson, va iniciar la intervenció militar al Vietnam sobre la base d'un suposat atac vietnamita a vaixells americans al golf de Tonquín. Aquest atac mai no va succeir, però fins als nostres dies la premsa defineix Tonquín com un «confús incident», malgrat que des de l'any 2000 documents desclassificats provaren que va ser un engany deliberat, com ho fou el famós anunci de l'existència d'«armes de destrucció massiva» a l'Iraq.

Sempre hi ha hagut qui ha estat sempre disposat a reproduir i fer més grans aquest tipus d'incidents, i, a partir d'aquí, crear postveritats. Avui, la diferència rau en com arriben aquests missatges al nostre subconscient i determinen el nostre pensament. La tecnologia permet que les xarxes socials siguin envaïdes per missatges falsos produïts en sèrie per usuaris inexistents. És el cas dels anomenats bots, molt utilitzats sobretot en campanyes electorals per fer créixer la popularitat d'un candidat o per bescantar-ne un altre.

El missatge dirigit s'alimenta de l'anàlisi dels comportaments dels usuaris d'internet, que classifiquen i determinen gustos, preferències, temors, addiccions. Funciona mitjançant paraules i frases clau, que es repeteixen fins a convertir-se en dogma. Els grans mitjans –agències internacionals, cadenes de televisió, etc.– participen conscient o inconscientment d'aquest mecanisme, creant o reproduint aquest tipus de missatges, aportant la suposada confiança que els atorga la seva trajectòria professional, amb la qual cosa beneficien no sabem quins interessos ocults. I així ens va.