Matar el processisme per guanyar la independència

En pocs dies arribarem a una nova Diada de l'11 de setembre post Primer d'Octubre, i ho farem, segurament, amb desesma. Amb el constant circ de picabaralles parlamentàries com a escenari de fons, embafades d'un autonomisme que ja es doblega als interessos de Madrid sense cap mena de complexos i que té com a «alternativa» la fanfarroneria buida de qui amb una mà reclama unes DUI i amb l'altra tanca pactes amb l'opressor en pro de suposats interessos de país –ja siguin jocs olímpics, ampliacions d'aeroport...– que no són res més que interessos de classe o de butxaques particulars. El desencís, l'escepticisme, la frustració, o fins i tot la ràbia, s'han instaurat entre l'independentisme i no és per a menys. De la infantilització de la població –imposada la tardor de 2017– s'ha passat directament a prendre la gent per idiota amb taules de diàleg que no se les creu absolutament ningú i que només serveixen per netejar la imatge del PSOE, i amb solucions màgiques «alternatives» que no coneix ningú. Tot plegat ha adobat el terreny per a la proliferació d'una deriva de cert sector de l'independentisme que no té res a envejar al trumpisme, i que encara aguditza més aquest clima de desànim que arrosseguem des de ja fa massa temps.

Totes les forces polítiques hi tenim responsabilitat, per acció o per omissió. Recentment, ha estat un error garrafal no denunciar amb més ímpetu la ficció del «52%»: la farsa de la unitat independentista només ha servit (i continua fent-ho) per mantenir poltrones d'electes i d'alts càrrecs de partit. És evident que no hi ha una estratègia conjunta. De fet, mai n'hi ha hagut, perquè si fem un exercici de sinceritat l'1 d'octubre va ser una aposta tàctica comuna, resultant –s'obvia sovint– de l'acord pressupostari amb la CUP-CC, que no comptava amb cap full de ruta compartit. Per no haver-hi, ni tan sols hi havia una estratègia antirepressiva comuna; i avui, recordem-ho, continuen existint causes repressives en les quals la Generalitat actua com a acusació particular, de vegades reclamant penes superiors a les de la mateixa Fiscalia...!

En aquest sentit, és impossible sortir del fangar en què ens trobem sense acabar amb el processisme. No podrem avançar sense enterrar la fal·làcia que la independència es proclamarà des del Parlament de Catalunya, sense incomplir la legislació espanyola i comptant amb el suport de la comunitat internacional, i aquí no passarà res perquè tenim la raó i res és il·legal. De la mateixa manera, cal explicitar (de facto ja ho està) el trencament del pacte de l'independentisme governamental per poder construir un nou projecte amb noves aliances fora de la perversió de les institucions. Un nou projecte que entengui, respecti i aprofiti la indestriabilitat de la lluita independentista i la de classes.

És un imperatiu fer realitat l'alliberament nacional dels Països Catalans. No es tracta de cap fal·lera romàntica, i tampoc té res a veure amb postulats identitaris o etnicistes, sinó que és l'única possibilitat de millorar les condicions materials de vida de la majoria de la població fent front, alhora, a la terrible emergència climàtica en la qual ens trobem. L'Estat Espanyol és una claveguera immunda de corrupció en què prevalen els interessos de les estructures del règim del 78 (hereves de la dictadura) i les elits econòmiques actuals. La recepta que s'aplicarà per fer front a la crisi és exactament la mateixa que la que es va aplicar fa una dècada: retallades i privatitzacions que permetin una major acumulació per despossessió. Els nostres serveis públics, el que queda de les nostres pensions, el territori... la nostra vida, en definitiva, servida en safata de plata als grans fons d'inversió.

Els governs autonòmics d'arreu dels Països Catalans s'han demostrat incapaços de respondre a les urgències del país, perquè fins i tot quan no hi predomina la manca de voluntat política, l'Estat espanyol esclafa els grans consensos al voltant de millores socials del més pur sentit comú. I la qüestió és que no hi ha dreceres, ni receptes màgiques. La història està plagada d'exemples que expliquen com s'han aconseguit les victòries, i els consegüents costos col·lectius i personals. El conflicte no només és inevitable sinó imprescindible per arribar a un punt de negociació real que doni resposta als anhels majoritaris del poble català. De la mateixa manera que les grans millores laborals s'han obtingut només quan la patronal s'hi ha vist obligada a base de vagues, la nostra llibertat no ens serà regalada ni arribarà per comanda en línia. Depèn de totes i cadascuna de nosaltres que siguem capaces d'organitzar-nos arreu per fer possible l'articulació del projecte de la unitat popular i, alhora, entendre que no podem deixar de lluitar fins a vèncer.