Prepotències

El marc electoral al qual ens endinsarem al llarg dels mesos vinents, no és cap garantia per reconduir el «conflicte verbal» permanent en el que està instal·lada la nostra societat, molt acostumada als enfrontaments socials de tota mena, i al rebuig, sense límits, d'aquells que poden pensar diferent de nosaltres mateixos, és a dir, ens assentem en un model de «divisió social» que no sé si ens podem permetre.

És evident la legitimitat de la discussió política que arriba a alts límits, un cop més a prop s'està de les consultes democràtiques, en un exercici conjunt de buscar la diferència per damunt de l'acord, encara que això suposi portar-se per davant la lògica dels fets, en un moment de crisi de valors, entesa com la més alta produïda mai, amb conseqüències directes per una ciutadania que, ben aviat, coneixerà, en primera persona, les restriccions en conceptes fins ara insospitats.

Quotidianament, assistim a uns «discursos informatius» dels mitjans de comunicació, on la notícia és tot el que suposa negativitat que, a més, després s'incrementa, sense límits, en tertúlies on tots els participants tenen el seu model de missatge hipotecat per la seva pertinença pràctica o moral a opcions partidistes evidents. És a dir, ens veiem condicionats per una situació objectiva, on se'ns vol manipular, no sé si interessadament, a qualsevol preu, amb tot el que hem de decidir en tots els aspectes de la nostra realitat quotidiana. Per descomptat, aquesta situació, no es limita al món de la política, sinó que arriba al consum, les creences de tota mena, o al nostre posicionament moral davant el qual va succeint.

Arribats on som, un dels temes més evidents és la capacitat «dels que manen» per exercir les seves competències de direcció social de manera indivisible, pensant que les seves decisions són les millors, però oblidant un exercici vital en democràcia com és la trobada de consensos.

No oblidem que el marc en què ens movem avui, nou per si mateix, no crec que pugui «aguantar la imposició», per molt ben sustentada democràticament que estigui, sinó que serà necessari la trobada d'acords si volem subsistir al que ens espera.

És evident que el fàcil és manar i esperar que la resta cregui, sense cap limitació, però no estaria de més buscar acords mínims per poder continuar lluitant en la situació urgent; segurament el fàcil és criticar als que «posen pegues» en funció d'arguments que sempre troben, però aquesta línia d'actuació, el que ens porta és la divisió absoluta i l'enfrontament verbal previ, abans d'altres opcions no desitjades.

En cap cas, puc estar d'acord en el «fer sense escoltar», com una fórmula d'actuació, que per damunt de la mateixa legitimitat, hi ha de ser capaç de superar-se, si no volem caure en una situació d'insolvència moral on, com sempre, serem els grans sacrificats.