No ens jubilem de viure, ni de creure

Benvolgudes i benvolguts, fa temps que us volia parlar del moviment de gent gran anomenat Vida Creixent. Va néixer a França l'any 1952, a redós de les reunions d'un grup de jubilats que es trobaven per a pregar i reflexionar, a la llum de l'Evangeli, sobre la situació de marginació amb què eren tractats socialment. Aquella preocupació inicial continua vigent a tot el món i el moviment ha esdevingut un aixopluc a aquest sector de la societat que està clarament marginat. A Catalunya arriba el 1984, i a la nostra arxidiòcesi l'any 1986. El jesuïta Lluís Antoni Sobrerroca, nomenat primer consiliari pel cardenal Jubany, escrivia: «L'espiritualitat de qualsevol cristià ha de ser sempre la d'imitar Crist, tota la seva vida. [...] L'espiritualitat de la gent gran ha de conduir-la a saber acceptar la seva realitat amb totes les seves alegries. L'alegria d'estar molt més a prop que els altres de la vivència del misteri pasqual del Crist.» Vet aquí. En un món secularitzat, la profunditat cristiana de la vida s'ha de manifestar des de l'experiència, una experiència acumulada i arrossegada per les ombres i les llums de tota una vida. Aquest és el pòsit de la sensibilitat necessària per a captar el llenguatge de Déu, per a veure la seva presència constant, dia rere dia, en les coses més irrellevants. A Vida Creixent fan servir l'expressió «mística de Vida Creixent», amb la qual manifesten la voluntat de viure, com cristians, l'edat de la vellesa des dels pilars fonamentals del moviment: Amistat, que és acollir l'altre i estimar-lo. Espiritualitat, que és viure intensament el coneixement de Déu proper i saber descobrir-lo en les petites coses. Apostolat, que és donar testimoniatge del Déu trobat íntimament i del qual la gent gran se sent cada cop més proper. Aquesta mística no és altra que tenir la fortalesa suficient per escoltar la vida, callar quan Déu vol parlar i captar la seva presència.

La societat occidental ha vist com els darrers anys del segle passat i els que portem de segle XXI, les transformacions han afectat especialment la gent gran. Les migracions, els canvis de rol generacional, la redistribució de la població, l'emergència dels individualismes i el nivell cultural han castigat especialment aquest col·lectiu. I, a més, per a reblar el clau, la pandèmia i la seva gestió s'hi ha acarnissat especialment. I les persones grans cristianes, que són majoria, necessiten entomar la situació des de la unió, des de la comunitat, la pregària i el suport mutu per a vèncer el problema: el concepte de productivitat i d'utilitat. Les persones grans han d'assimilar un canvi sobtat. I la gent gran, amb una formació i vida cristianes, se senten lluny del món.

A casa nostra el moviment ha anat existint durant els anys, amb més o menys força, fins al dia d'avui. Ara ha arribat el moment en què cal un nou impuls i, de fet, ja s'ha iniciat aquest camí de represa. Us encoratjo a conèixer-lo i, per què no, a interessar-vos-hi i a participar-hi. No endebades les nostres parròquies i comunitats són les que poden omplir de contingut real aquest moviment compromès amb la pastoral diocesana.

Ben vostre.