Diari Més

Creado:

Actualizado:

Moltes vegades rebutgem conclusions, de tot ordre, en funció de la seva impossibilitat que puguin portar-se a terme, és a dir, diem no a qualsevol plantejament que ens sembla fora de la «la nostra realitat» personal, desqualificant no solament el concepte en concret sinó també les que parlen del mateix o defensen la seva viabilitat; fins i tot «ens refiem» més dels «missatges teledirigits» del món mediàtic, encara que el «propi sentit comú» ens permeti valorar possibilitats evidents.

Les racions que prenen cada dia de pragmatisme, ens posicionen en un marc de convivència on la negativitat induïda i és un fet inapel·lable que ens col·loca en una capacitat de discernir molt propera a convertir la nostra societat en un model condicionat absolutament pels que «interessadament» ens diuen el que volem que pensem i actuen, a tots els nivells, aparcant la nostra capacitat de ser, cada cop més lluny del que hauria de ser.

Els fets que veiem i escoltem, ens posicionen en un marc de frustració, poques esperances, i el que és més greu, on sembla que tot depèn dels grans poders globals, sense capacitat d'influir per molt que «ens venguin» una democràcia plena, amb mancances evidents i on els líders que escollim va evolucionant en els seus «discursos» en funció d'una capacitat infinita d'adaptació, per continuar mantenint-se en el poder o l'oposició. La renúncia a principis vitals, amb justificacions de pragmatisme evident, és un fet repetitiu que podem constatar de manera repetitiva en els darrers mesos.

Veure com missatges que semblen vitals, es recondueixen, en l'espai de les suposades ideologies, és una constatació de l'allunyament dels principis, que es van adequant a opcions de positivisme de manera accelerada, i sense cap rubor per aquells que han deixat de parlar del que, en massa ocasions, buscant ser la raó cabdal per assumir responsabilitats de poder a les que no es vol renunciar a cap preu, inclús al de la seva pròpia coherència.

Davant del que esmento, quin poc espai queda per la imposició i el disseny de polítiques que no estiguin ja definides en una experiència on la utopia es deixa aparcada de manera definitiva en funció de no sé quins interessos, suposadament benintencionats per part de tots els actors implicats.

El pragmatisme que s'imposa de manera general deixa com impossible esmentar «projectes i il·lusions que són rebutjades, d'entrada, en funció d'un surrealisme» que comença a deixar a tots a un mateix nivell de fer i actuar, basant la possible diferència en matisos, cada cop més difuminats. Per tant, no ens ha d'estranyar que aquells que oferien el seu vot a opcions extremes, canviïn avui el seu suport cap als extrems contraris, sense cap «pas intermedi», que pogués justificar, només fa uns anys, que electors ubicats a l'esquerra, optessin per ofertes electorals d'extrema dreta?, crec que aquesta haurà de ser una reflexió a valorar per una comunitat que cada cop més, deixa en evidència a aquells que parlaven de «vot captiu» en el seu moment i que, avui, veuen amb impotència com el mapa electoral es mou cap a opcions inimaginables, en funció d'un individualisme que ja no creu en les simples paraules sinó que vol, amb urgència, els fets que no troba.

No sé si és el moment, però del que estic segur és que continuar transitant en espais on els líders de torn, canvien de discurs i, si és el cas, deixant la veritat aparcada en funció d'interessos personals o partidistes, és un risc de descontrol absolut i obre la porta a la confrontació social permanent. Crec que és més necessari que mai tornar a parlar d'«impossibles», amb idees que no poden convertir-se només en armes de convenciment, sinó d'acord amb la reflexió, la concòrdia i el diàleg que no es pot deixar de costat mai, si realment el que volen és gaudir d'una llibertat, per cert, a la baixa, i a la que tant es critica en funció d'aquesta pròpia incapacitat per comprendre el posicionament d'uns i altres, sense quedar tancats d'entrada per una conversa que no es pot deixar en una impossibilitat insalvable.

És evident, que cada cop serà més difícil trobar punts d'acord, doncs el fàcil és la desqualificació i rebuig, d'entrada, ara bé, no estaria de més retornar a buscar uns mínims d'entesa, si no volem que tot el que puguem desitjar com a societat, passi a ser utopia en si mateixa i, per tant, punt de sortida per divisions a nivells encara insospitats i més tòxics del que puguem imaginar.

Si no som capaços de tornar a parlar «d'utopies», ben aviat ens convertirem en «autòmats necessaris» d'una comunitat sense cap capacitat de dir ni fer, amb el que això suposarà d'un nou model, on tot estarà escrit, fins i tot el nostre final.

tracking