Gerard Piqué, 'puto amo'

El divendres 4 de novembre els titulars de molts mitjans de comunicació anunciaven l'adeu d'un central de llegenda. La sorpresa va ser majúscula i el que ningú esperava ha estat veure'l jugar un partit al Camp Nou el dissabte contra l'Almeria, actuant de capità, perquè el seu amic Sergi Busquets li va cedir el braçalet. Després de quinze temporades, va aixecar tres copes de la Champions i vuit lligues, a més d'altres títols que totalitzen trenta. Un d'ells ser campions del món l'any 1987. Sempre amb el seu sentiment, caràcter i també, perquè obviar-ho, polèmica. L'anunci provoca expressions com «estic en shock», «és un estendard del futbol i un dels millors centrals de la història futbolística». Piqué, dissabte, va fer el seu primer espot electoral per a ser el pròxim president del Barça. L'entrenador Xavi Hernández li desitjava que «el comiat sigui excels» i tant que ho va ser: el camp a rebentar, una comunió en tot moment entre el jugador i l'afecció, les seves paraules emocionades i ploroses expressant el quelcom enigmàtic com el seu «estimar molt a algú també és deixar-lo marxar ... Després de tant d'amor i passió entre el Barça i jo, ara toca deixar-nos un espai ...». Acaba dient «... estic convençut que en un futur tornaré a estar aquí», tot el camp esclata «president, president...». Se'n va fent la volta al camp i enviant petons a tots els culers. Ha rebut declaracions com: «... és un exemple del que ha de ser un jugador del Barça ... Sempre ha estat compromès, amb el club i Catalunya ... Piqué se'n va en pau i es portarà aquest dia a la tomba: Això no té preu».

Potser el dia més recordat pels culers va ser el seu sisè gol al Bernabeu. Pou, del RAC: «No m'ho crec, no m'ho crec. Piqué ha fet el sisè. Hi ha qui ha resumit aquest gol la seva carrera: atrevit, feliç, descarat, superb, pillet, valent, murri, trinxeraire, brivall i, sobretot culer».

Piqué ha decidit marxar quan ha comprovat que no era titular, encara que perd molts diners rescindint el contracte, anuncia el seu comiat consensuant el dia del partit de comiat. Tot plegat és un moviment intel·ligent en un camí cap a la presidència, que potser s'havia ennuvolat des del documental del no a Griezmann o l'escàndol comissionista amb Rub. Però sobretot és un gest de grandesa, que col·loca al defensa en el terreny de les llegendes.

Piqué ha estat un futbolista polièdric, un central de Bonanova, d'època en l'època més extraordinària del Barça. Que vols més! Ara és un mite. Ha gaudit de privilegis difícils d'imaginar en altres futbolistes. Ha demostrat ser un empresari d'èxit, que fa el que vol fer. Propietari de l'Andorra, ha transformat la final de la Copa Davis en un format economicista cent per cent i altres projectes exitosos. En resum, malgrat la imatge pública que té, segur que força diferent pels culers, pels madridistes o pels periquitos, per exemple, és un personatge digne d'una biografia que pot donar moltes mirades del futbolista Piqué. Ara i aquí, em permeto la llicència d'anomenar-lo com un «puto amo».