Claveguera

Més enllà del dubte empipador entre singular i plural (rata de claveguera, les clavegueres de Barcelona), que sovint se'ns interfereixen, la meva relació amb aquesta paraula està condicionada per un trauma de joventut. Resulta que llavors de la irrupció del llenguatge inclusiu, segur que us en recordeu, la xarxa de clavegueres de Barcelona es va convertir en el clavegueram, i en qüestió de pocs mesos tots ens vam aprendre aquesta parauleta. Però, com passa sempre, al darrere van venir els imitadors, un dels quals va ser, segur que també el teniu present, l'enllumenat. Ara els fanals de sempre tenien un nom nou i pompós; tant, que al sòmines que va dissenyar la plaqueta de metall que hi ha al costat del llum d'emergència de l'ascensor nou de la meva escala no se li va acudir altra cosa que posar-hi «Enllumenat d'emergència», com si es tractés d'una gran instal·lació lumínica i no d'una trista, i sola, micro-bombeta. En fi, traumes a part, la gràcia fonamental d'aquesta família és que no arriba ni a família. Sense arribar a ser un mot orfe, claveguera és una pobra mare de dos fills: l'esmentat clavegueram, substantiu col·lectiu, i el desconegut clavegueró, que designa el «conducte per on les aigües de la casa s'escolen cap a la claveguera»; prové del llatí clavacaria, que, gairebé com si donés exemple gràfic d'ella mateixa, és una convergència de les formes del llatí arcaic clavaca i tardà cluacaria, variants del clàssic cloaca. I en aquest punt és on rau tal vegada l'únic interès real de la colla, perquè precisament cloaca, mot que tot català de bé considera barbarisme, en realitat existeix per designar l'«orifici on desemboquen el recte i els conductes urinaris i genitals que posseeixen els amfibis, els rèptils, els ocells i els mamífers monotremes». O sigui, una mena de clavegueró de certes bestioles.

A la vista dels mètodes i l'actitud que gasten els serveis secrets, i no tan secrets, de l'Estat, es diguin Barrionuevo o Amedo, jo gairebé tiraria per aquesta segona, a l'hora de referir-s'hi. «Les cloaques de l'Estat». Perquè la brutícia i la fetor hi corren igualment, però el fet que el conducte evacuatiu el comparteixin amfibis i sobretot rèptils trobo que dona una mica més exactament la mesura de la misèria moral d'aquesta gent, aquests monstres humans que per la salvaguarda del seu orgull nacional són capaços de cometre les atrocitats més repulsives. Són i, tinguem-ho sempre present, seran. En seguiran essent capaços perquè forma part del seu tarannà, de la seva natura, de la seva identitat. A la salut de totes les taules de diàleg del món.