Crítica constructiva

Benvolgudes i benvolguts, Jesús no sentia cap predilecció pels poderosos d'aquest món. El mateix elogi a Joan Baptista que veiem a l'Evangeli d'aquest tercer diumenge d'Advent (Mt 11,2-11) ho deixa entreveure, tot lloant també la gent que anava al desert a veure el Precursor: «Què heu sortit a contemplar al desert? […] Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis!» (Mt 11,7-8). Els qui anaven al desert no era gent d'aquella que es deixa seduir per la pompa i el luxe dels grans de la terra. Els oients de Joan no haurien estat, probablement, seguidors assidus dels programes que avui s'especialitzen en els reportatges sobre la vida social i íntima dels famosos de torn, dels reis i dels aristòcrates.

Per més que l'Evangeli contingui el manament de l'obediència a les lleis justes de l'autoritat civil, Jesús, molt sovint, parla dels governants i dels reis en un sentit pejoratiu, que no predisposa pas al respecte i a la lloança incondicionals. En aquest sentit, fa ressaltar el despotisme reial. Diu Jesús: «Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així» (Lc 22,25-26)). D'altra banda, anuncia la futura acció persecutòria de les autoritats reials contra l'Església: «Us conduiran davant els governadors i els reis, perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans» (Mt 10,18). D'aquí que Jesús se senti identificat amb la causa de Joan i li surti aquest gran elogi: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista» (Mt 11,11). De fet, en el moment d'aquest elogi per part de Jesús, Joan es troba a la presó, la residència habitual dels profetes, perquè s'ha enfrontat intrèpidament amb Herodes que més tard el farà decapitar (cf. Mt 14,10). Amb tota aquesta panoràmica, ni Jesús ni Joan donarien el tipus del prelat cortesà i llausanger del monarca. El sol de la grandesa reial no els fa fred ni calor.

Tant Jesús com Joan admeten l'autoritat, però es permeten de criticar-la. No és una contradicció. És una manera humana i digna d'obeir i de contribuir al bé comú. La crítica pot ser constructiva. És al revés de l'adulació, que és sempre dissolvent i destructiva. El qui adula l'autoritat la corromp: la tempta perquè es torni antisocial i irresponsable.

Com afirma el Concili Vaticà II, l'Església «no ha de posar la seva esperança en els privilegis que l'autoritat civil li concedeix; més aviat renunciarà a l'exercici de certs drets legítimament adquirits, sempre que consti que el seu ús fa dubtar de la sinceritat del seu testimoniatge […]. Que sempre i arreu, però, li sigui permès de predicar la fe amb veritable llibertat» (GS 76). És de Jesucrist i dels profetes que l'Església ha après a «exposar el seu judici moral, fins i tot sobre coses que afecten l'ordre polític, quan ho exigeixen els drets fonamentals de la persona o la salvació de les ànimes» (GS 76). I és de Jesucrist i els profetes que l'Església ha après a criticar-se enèrgicament els seus propis defectes –passats o actuals–, per tal de conèixer-los i corregir-se'n (cf. GS 43).

Ben vostre.