Diari Més

Creado:

Actualizado:

Quan tot indica que, a l'embolic de la realitat, et trobes en la coherència del que tu creus amb el que, també tu, pots observar, t'acostes a la raó. És cert que el que observes pot ser erroni o, almenys i gairebé sempre, parcial. La percepció tendeix a fer-se selectiva i acomodar allò que percebem amb allò que pensem. Aquí pot fallar la crítica i desviar-nos de la realitat o fer-nos caure en errors notables.

De vegades el recurs pot ser la comparació del que ideem amb allò que ideen altres. I, sobretot, si aquests altres són molts. El poder d'allò que pensa la majoria és innegable. Però també passa que les majories erren. O perquè no tenen la informació, o perquè se'ls ha ofert esbiaixada o, també, perquè en determinats moments històrics, grans majories tendeixen a instal·lar-se en l'error. Aleshores

és quan el dissident és marginat. Irremeiablement, cal moure's cap a situacions o casos concrets, a l'espai i al temps: una situació actual és la proliferació a Europa de fenòmens del que es coneix com a «populisme», i que es percep com a indesitjable.

Semblaria com si oferir a la gent allò que la gent prefereix no hauria de ser dolent. No obstant això, el recurs als sentiments anomenats «més baixos» condueix a catàstrofes. L'alçada o la baixada d'aquests sentiments varia segons siguin exclusius, excloents, condicionats per petiteses de la vida diària, contraposats a altres de més amplis, oberts, universals, compartits i compartibles, transtemporals. Els moviments populistes europeus es mouen a la línia d'una defensa a ultrança de l'statu quo i una limitació dels fenòmens que el puguin moure, com els moviments migratoris que s'han anat desenvolupant els darrers dos o tres decennis, l'accés de les dones a llocs de responsabilitat, la llibertat d'expressió, la diversitat sexual i altres. No ho suporten.

De fet, no ho toleren per què, per definició i designi, són intolerants. El que ens porta a veure que la principal condició, el més essencial per la convivència, és la tolerància. Pateixen de la manca d'una qualitat natural què és el respecte a la diversitat. En creure en la igualtat, lluny de la comoditat de la uniformitat, el diferent els hi genera intranquil·litat, desassossec, neguit. De fet, a moltes personalitats simples els hi fa por que els puguin considerar «diferents» a ells mateixos, com si la diversitat fos una malaltia encomanadissa.

De la triada republicana: llibertat, igualtat i fraternitat, no entenen que calen totes tres alhora. Altrament és una simplificació. La llibertat ha de permetre opcions, naturalment diverses. La igualtat ho és dels drets i les obligacions, aquestes proporcionades a cadascú. La fraternitat, tenint en compte que, històricament i des dels germans Caín i Abel, els llaços de sang no la garanteixen, es pot fàcilment substituir per la solidaritat. Però és la tolerància, contemplar que hi ha altres realitats i que totes poden ser igualment vàlides, la que t'acostarà més a la raó i a la realitat.

tracking