Nadal: tot torna, però és nou

Benvolgudes i benvolguts. Cada any, seguint el cicle de la naturalesa, torna el solstici d'hivern, que ens marca la festa de Nadal. Els cicles de la naturalesa representen «l'etern retorn del mateix», per utilitzar l'expressió de Nietzsche. Però la naturalesa no és l'única figura de l'etern retorn que ve a nosaltres sense que hi intervinguem; n'hi ha una altra, la que es refereix a la història, i aquesta requereix la nostra col·laboració. I, en col·laborar-hi, la fem nova. El cristianisme va adoptar la festa del solstici d'hivern per fer-la coincidir amb el naixement de Jesucrist, una festivitat de referència per a la nostra cultura occidental cristiana fins al dia d'avui. Aquesta adopció, però, no va significar una sacralització de la naturalesa, sinó una humanització de la història. Déu no es va encarnar en cap realitat de la naturalesa, sinó en un home, convertint així en sagrada la condició humana. És important recordar que celebrar el Nadal –en un moment en què aquesta festa ha adquirit tants sentits– vol dir fer memòria reiterada del naixement de Jesucrist. La història no es repeteix com la naturalesa, la fem present quan la celebrem i la recordem.

Aquelles paraules: «No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10), que han travessat els segles i són repetides avui, donen sentit al Nadal i ens atorguen la força de fer que la festa de Nadal no sigui repetitiva sinó que perduri en la novetat i la humanitat no perdi la referència més important de la seva història.

Ja fa dies –de fet, tot l'Advent– que l'Església ens invita a alegrar-nos perquè «el Senyor és a prop». Ara ja hem vençut el cicle i Nadal és aquí. No és el mateix Nadal retrobat i repetit, sinó un nou Nadal que conté tots els Nadals de la història. També el profeta Isaïes ens parla de l'alegria immensa de qui ha trobat la llum i l'alliberament que venen de Déu (cf. Is 9,1-2). La pàgina evangèlica de la nit de Nadal parla encara de la joia dels estols celestials expressada en el «glòria a Déu a dalt del cel» (Lc 2,14). I, després, trobem la joia dels pastors per haver vist «Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora» (Lc 2,16).

Vet aquí! ¿Una «gran alegria» situada enmig de tants jous que esclavitzen i tant de sofriment humà, quina alegria és? La que es repeteix sense ser mai realitat? Ja ho veieu, l'alegria, segons l'Evangeli, no sempre correspon a la joia segons el món. Aquesta alegria és la que ens és anunciada, juntament amb aquell altre missatge inseparable: no tingueu por. No tingueu por perquè Jesús us salva ex novum cada cop. Per això no és un Nadal repetit, és un nou Nadal, que allibera els temors, fa camí amb nosaltres, eixuga les llàgrimes, obre la possibilitat d'una vida més enllà de la mort. L'alegria de Nadal no és ben bé la que ens promet la publicitat d'aquests dies –repetida cada any– és la que ens porta el naixement de Jesús, que és una nova oportunitat de Nadal paradoxal i només pot ser «intuïda» des del silenci interior i la contemplació agraïda del misteri de la maternitat de santa Maria. Aquesta és l'alegria que anuncia l'Església des de fa segles, és nova i allibera i dona coherència a l'etern retorn.

Bon Nadal.