La Tarragona que suma

Quan mirem el mapa de Catalunya, cap al Sud trobem un territori que rep el nom de Tarragona i Terres de l'Ebre. El mot «Sud», quasi sempre es relaciona amb un espai físic en dèficit constant, ja que la brúixola assenyala sempre el Nord. Com a exemple, al mapamundi definim el Nord com a desenvolupat, enfront d'un Sud en desenvolupament. A Europa també mirem al nord, massa vegades, amb enveja. Espanya i Catalunya tampoc són una excepció, a Catalunya aquesta diferenciació també es manifesta amb un nord sempre potenciat per les elits de la ciutat de Barcelona enfront d'un sud que s'ha convertit en lloc d'extracció. Al sud del sud, les Terres de l'Ebre, trobem un territori articulat amb el riu més important, econòmicament parlant, de la península Ibèrica; un riu que cada dia que passa minva la seva esperança de vida. L'escalfament del planeta i el canvi climàtic fa que la principal font d'ingressos del territori, el turisme, pateixi de la regressió de les seves costes, la pèrdua de sorra i d'un ecosistema únic, el del Delta de l'Ebre, en constant regressió sense que s'aportin els fangs suficients per salvar-lo de la seva accelerada desaparició.

La voluntat de treure el màxim profit per la seva classe social, ha significat que les capes dirigents del sud de Catalunya siguin simples transmissors de les polítiques emanades de la capital, sigui aquesta Barcelona o Madrid.

Els grans problemes del territori s'han obviat o, encara pitjor, allò que sabem fer molt bé: plorar i donar-li la responsabilitat als altres.

No podem viure constantment en la resignació o assenyalar culpables i no assumir la responsabilitat que ens pertoca. En el seu moment lluites com la defensa de l'Ebre, la campanya pel tancament de les nuclears, la lluita contra una economia de ludopaties (Hard Rock) o les morts a l'N-340 i N-240 mobilitzen i sensibilitzen el territori. El llarg trajecte del processisme, ens ha fet perdre pistonada deixant de pensar en el dia a dia i en el territori que deixarem a les futures generacions.

Com a exemple el corredor del Mediterrani, mirant el dit no hem volgut veure la lluna: estar aturats durant anys i no apostar pel ferrocarril, perdent un temps preciós per la reobertura de la línia de l'interior dels trens de mercaderies, ha significat que, ara com ara, les alternatives per fer-ho possible siguin molt més complicades que fa 10 anys.

La poca valentia política per fer front als reptes que suposaven l'alliberament de les cabines de peatge, ha convertit a l'AP-7 en una N-340 versió 2.0. Hem de girar el marc i discutir de la mobilitat en el seu ampli espectre, amb una intermodalitat indispensable, al voltant dels eixos ferroviaris, i que doni, a banda de la costa, també solucions a la connexió amb l'interior, oferint un eficient servei de transport col·lectiu.

Quan tanquem les nuclears -per cert el cementiri es queda a casa- haurem de donar una resposta econòmica i de futur a aquells territoris que van rebre al senyor àtom com un nou Mr. Marshall. Respecte a l'Ebre, ho hem d'afrontar amb nous esquemes que apostin clarament pel seu cabal ecològic i trobar solucions tècniques per alliberar els fangs dels cada dia més secs embassaments, una nova cultura de l'aigua que de tant pronunciar-la s'ha quedat vella.

No podem oblidar-nos del port ni tampoc de la gent que conrea el seu territori, el mar.

El port de Tarragona ha de continuar treballant per consolidar la seva línia, ja sigui amb els líquids, el gra o amb les noves sortides de la indústria petroquímica, sense oblidar, que juntament amb els altres ports del Mediterrani som un lloc d'arribada i sortida de mercaderies dins de les autopistes del mar.

Són reptes que hem de parlar i que quasi mai es parla. És més fàcil pensar en processons, futbol o correbous que afrontar els problemes reals de la societat del sud. Les respostes existeixen, només cal sumar i pensar en present i futur.

Necessitem un nou contracte social on el present i el futur estiguin a l'altura dels nous reptes planetaris relacionats amb l'ecologia i els drets de ciutadania.