Destrucció planificada

L'altre dia, en arribar a casa, vaig sorprendre Mixeta i les seves companyes construint una mena de barricada amb els llibres de la nostra biblioteca comuna. Em barraven el pas, tot taral·lejant himnes revolucionaris que em pensava havien passat ja a les golfes de la història. La Boni, per coronar la construcció, havia col·locat un llibre on es veia una reproducció del famós quadre d'Eugène Delacroix (1798-1863) La Llibertat guiant el poble i la Kedi estava fent pilotes de paper arrugat. Vaig preguntar què significava tota aquella escenografia. Mixeta em va respondre que s'estaven preparant, perquè havien llegit un article de la prestigiosa periodista Natacha Polony (francesa, malgrat el nom i cognom) on deia que «el passat mes de novembre un estudi indicava que la majoria dels francesos considerava que el seu país havia entrat en una franca decadència. Gener 2023: canvi d'any. Ara, però el diagnòstic seria de col·lapse generalitzat». Mixeta em va llegir un altre paràgraf de l'article: «En resum: a principis d'any sabem que les tarifes ferroviàries han augmentat un 5% [...] Tot això s'afegeix a l'explosió dels preus de l'electricitat que estrangularà innombrables petites empreses. Ah, i si teniu fills, eviteu que tinguin una otitis: ja no hi ha amoxicil·lina... I no el portis a urgències, perquè hauràs de fer deu hores d'espera de saturades que estan. Serveis públics, grans monopolis estatals, béns essencials, tot va de mal borràs, ja no hi ha res garantit!».

La veritat és que vaig quedar garratibat i, mentre pensava que haver adoptat unes mixes de les acollides amb penes i treballs per l'Associació Vallsgat (adopcionvg@gmail.com) una de les millors decisions de la meva vida, Mixeta va dir: «Perquè aquest és el tema: la seguretat mínima que ha de garantir un Estat als seus ciutadans. La protecció que els permeti, sigui quina sigui la seva procedència social, sigui quina sigui la seva situació econòmica, actuar, invertir, crear, perquè saben que les seves necessitats essencials estan ateses i que tindran cobertes les necessitats bàsiques».

Després, Mixeta em va llegir un altre fragment de l'article on la Sra. Polony continuava reflexionant: «Els explicarem, és clar, que la guerra d'Ucraïna ho ha pertorbat tot i ha provocat aquesta inflació en cascada, que és el preu de la nostra llibertat. De fet, tots entenem que, davant d'un món que s'està desordenant, estem pagant el desmantellament voluntari, programat, aplaudit de totes les proteccions que van fer de França una gran nació. Energia, trens, correus, tot s'havia de liberalitzar. Vam haver d'introduir la competència, fins i tot absurda, fins i tot artificial. Competència per trencar els serveis públics. Competència entre territoris, entre sistemes socials, per abaratir la producció, per tant, a un altre lloc. El poder francès –la seva indústria, els seus grans monopolis, els seus serveis públics– va ser sacrificat per garantir els interessos d'una casta a la qual les proteccions socials i el pilotatge del poder públic en nom del bé comú obstaculitzaven en la seva empresa d'acumulació de riquesa. No és un «declivi», fruit del destí. És una destrucció planificada. Davant el desastre, molts francesos es diuen que els seus líders reaccionaran, actuaran. Com que s'han equivocat de tot, que ho han destruït tot, sense reparar, almenys evitaran que la situació empitjori. Però no. [...] Hem liberalitzat els trens? Doncs liberalitzarem les tarifes! Encara que signifiqui tornar als inicis de la metropolitana, quan dues empreses competien fins al punt de negar les connexions entre les seves línies. Per què? Perquè sortir d'aquesta lògica «debilitaria la idea europea . Els ciutadans dels països europeus són víctimes d'una idea. O millor dit, són víctimes d'aquells que han utilitzat aquesta idea per imposar millor la seva política de depredació».

Aleshores, Mixeta va tancar la revista i va afegir de la seva collita: «No és tant posar en dubte aquesta idea europea, com simplement qüestionar els errors dels líders europeus, que és molt diferent. Jugar a aquest joc és anar directament al desastre. No fa tant de temps que,el periodista Jean-François Kahn, parlant dels temes que preocupaven els francesos, escrivia: Desigualtats socials, poder adquisitiu, immigració, inseguretat. A l'esquerra només li interessen els dos primers i a la dreta només els dos següents. Quin partit es preocupa pel camp i mira d'aturar la davallada dels serveis públics i la desertització dels territoris?». Això –va comentar la gateta–, es va escriure fa més de quinze anys i faltava el canvi climàtic!

Mixeta, tornant a l'article de la Sra. Polony va llegir el seu final: «Hem avançat més enllà d'alguns discursos i peticions de principis? Més enllà de les proclames hipòcrites de sobirania i independència»? Hem entès que el paper d'un Estat –i d'un ens supranacional com la Unió Europea– és protegir els qui depenen d'ell? Hem entès que la ràbia i la desesperació s'acabaran expressant a les urnes o als carrers?».

I, amb un dolç miol, acabà dient: «Entens ara el perquè de la nostra escenografia, malgrat no viure a França?».