El final del principi

Aquí no s'ha acabat res. Com a molt podríem pensar que estem al final del principi del procés per la independència de Catalunya de l'Estat espanyol. És freqüent que els inquilins del Palau de la Moncloa, quan fa un temps són a dins, s'acabin creient que el que els pensen o veuen és la realitat. Els assessors que gasten el seu temps llegint xarxes socials, escoltant mitjans estatals i privats de Madrid o munyint dades de les enquestes de sociòlegs sense feina, acaben fent una concepció de la realitat esbiaixada. Un cop els resultats passen als polítics amb capacitat decisòria, s'han d'acomodar a les creences, prejudicis, manies i gustos d'aquests i el seu entourage íntim. Si no és així, els resultats de la informació són rebutjats com infidels a la línia del poder. I després passa el que passa.

Els assessors que van convèncer al cap del govern espanyol a aprofitar les diverses vegades ajornada visita del cap de l'executiu francès per escanyar una mica més l'independentisme català, era una bona idea, no van triar bé. D'entrada, la figura de Macron, un personatge amb un Èdip mal girbat, detestat per una bona part dels seus compatriotes, no li serà massa ideològicament amic. La part dels interessos de França que representa té la prudència de no interessar-se pels òbviament interns afers de l'estat espanyol. La part dels interessos eterns de la França poderosa, ni que siguin veïns, tampoc. La part dels interessos comercials ja fa anys que està encarrilada mentre les inversions franceses a l'Estat espanyol i les exportacions els hi siguin favorables.

El que el Sánchez pot cercar és alguna mena de suport per a quan sigui president semestral de la UE oi, si de cas, algun altre després quan aspiri a una carrera política al Consell de la UE o més enllà. Emmerdar tot això amb referències a la situació a Catalunya el més probable era que topés amb una condescendent indiferència.

A canvi ha ofert una nova ocasió perquè els catalans li recordin, des dels carrers que continuen sent nostres, que ni ell ni el francès són ben rebuts amb una certa estridència. Alhora, i com sempre passa quan s'ajunta molta gent, els presents davant del palau de Montjuïc, han aprofitat per escridassar a alguns líders polítics que tot i la seva humanitat o per manca d'ella, no acaben de tenir la talla. És el que té exhibir-se en públic.

Dissortadament aquí no s'ha acabat res. Es mantenen ben vius tots els motius per voler allunyar-se d'un Estat que ens maltracta continuadament. D'uns dèficits econòmics flagrants agreujats per incompliment en les execucions pressupostàries, d'una repressió que té més de tres mil ciutadans encausats, o uns quants encara, engarjolats injustament. Unes amenaçadores conxorxes judicials per jutges venals i moralment corruptes. Unes forces de l'ordre embolicades en persecucions via telemàtica, amb Pegasus o sense. D'una promoció constant de l'odi sarraí contra els catalans totalment xenofòbica.

Com a molt estem cap al final del principi. Donec perficiam.