Normalitat

Sembla que, per part del màxim líder socialista, es fixa com un objectiu de la seva tasca de govern, la normalitat, com un fet desitjat i quasi aconseguit, a l'hora de desenvolupar la seva estratègia de poder. Malgrat la bondat manifesta del fet descriptiu que suposa parlar de tranquil·litat, com sinònim de normalitat, la realitat no és precisament la que s'esmenta, si es fa una anàlisi objectiva del que passa a casa i, sobretot, en el món que ens envolta, i que sota la globalitat evident, marca els nostres moments, des de tots els vessants, econòmic-polític-social.

Sembla evident que una cosa és el que ens agradaria que passés, i una altra, massa vegades diferent, al que realment esdevé en la majoria de variables de la nostra existència, és més, quan fem plans, una cosa és el que podem pensar que succeirà i una altra el que ens té preparats el destí, per tant, és lògic, que tots desitjaríem una entesa social, el més ample possible, on les minories, encara que respectables, es quedessin en el concepte del qual són; que la seguretat a tots els nivells no estigués compromesa per qüestions alienes i incontrolables; que no fessin falta exercits; que les misèries estiguessin aparcades o, almenys, controlades; i que els desitjos legítims, d'uns i altres, fossin acceptats per tothom, sense oblidar altres paràmetres més individuals i personals, que poguessin arribar fins a assolir conceptes de justícia social, en permanent dubte.

No crec que ningú estigui en contra que això que esmento es fes realitat, malauradament no ens podem oblidar dels conflictes d'interessos que sempre es produeixen i que fan que la suposada normalitat, quedi en dubte permanentment.

La maleïda praxi ens posiciona a tots en un marc de conflicte general, on la inseguretat és el model normal de suposada entesa, i on cada cop es fa més difícil trobar consensos, ni en els més mínims detalls que poguéssim permetre avançar cap a una trobada, cada cop més llunyana.

Ara, que aviat entrarem en disputa electoral accelerada, apareixeran multitud d'enquestes que parlaran del posicionament de la nostra societat, no només en el que afecta la lluita partidista, sinó també sobre qüestions de la nostra realitat, i podrem veure, encara que sigui fruit de la demoscòpia, cap a on va la nostra col·lectivitat, de manera més o menys objectiva.

L'evidència de la trencadissa política, inapel·lable i evident, crec que és l'avançada cap a un marc, on la normalització de les coses s'allunya i no s'apropa com sembla que ens volen vendre. En tot cas, el que sí que és indiscutible és que, segurament, tots voldríem més pau i menys enfrontaments a l'hora d'optar per un desig de futur, cada cop més condicionat per l'esmentat desacord.

Tornant a la meva primera reflexió sobre el desig de normalitat, és evident que queda molt bé com missatge imparcial, una altra cosa és si som capaços de portar a la pràctica aquest anhel, i això només serà possible amb grans dosis de capacitat explicativa, per aquells que, en les seves responsabilitats, haurien de fixar-se en el bé comú per sobre de l'interès particular, esperem que la cosa transiti per aquí, si realment ens creiem els discursos de tots els implicats, amb els seus matisos i interpretacions, a l'hora de portar a la pràctica els titulars mediàtics.