Conflicte d'interessos

Segons dades de la Comissió Europea de l'any 2016, al voltant de 200.000 empreses van fer fallida aquell any, i van provocar prop d'1,7 milions de persones sense feina. Sembla evident que, el que això suposa, ens col·loca en un model molt complicat que, a més, s'ha anat agreujant, posteriorment, amb la mateixa pandèmia sanitària i la confrontació bèl·lica; per tant, el panorama al respecte ens posiciona en un model econòmic realment complicat i difícil de sobreviure, amb el que això comporta respecte de disposar de finançament públic, sanejat via pressupostos, i obrir una precarietat laboral fins a límits insospitats. Si ens centrem a casa nostra, la cosa va per la mateixa línia, lògicament, si bé agreujada per una situació consolidada, on l'atur es manté en cotes molt altes els darrers anys.

L'evidència del que parlo, que surt poc als «grans titulars dels mitjans de comunicació», és un fet objectiu que suposa greus conseqüències, de present i futur, i ens col·loca en un conflicte d'interessos contraposats, perquè es produeix, de manera directa, una pèrdua de confiança per part dels creditors, i es consolida una economia submergida que es comença a estendre, més real del que puguem sospitar.

Es poden fer maquillatges conceptuals, però el que és evident és que estem instal·lats en una «realitat insostenible» que es busca maquillar en funció de missatges, on es parla de «menys atur tècnic» i «més feina real» que sabem que no són compatibles en la pròpia evidencia quotidiana.

Conseqüència de tot el que esmento és l'endeutament públic, desbocat i imparable, el que no sabem és fins quan serà assumible mantenir-lo, amb el que això suposa de compliment de compromisos de pagaments «constitucionals» prioritaris, per una banda, i la mateixa congelació de l'endeutament, mirat amb una crisi empresarial de la qual ja es comencen a veure els primers indicadors, com és la baixa d'autònoms, referència emblemàtica de la nostra economia en els últims 40 anys.

A efectes pràctics, en les darreres setmanes, s'ha posat de manifest l'increment de concursos de creditors, que han arribat a més de 7.000, el que suposa el màxim en 10 anys, que hauria de fer reflexionar a tothom sobre el que ens ve a sobre; malgrat que el fàcil és «parlar i parlar», pensant que tot es reconduirà i que no quedarà ningú desprotegit per uns sistemes públics «suposadament intocables en la seva funció social».

Tot el que esmento, que no és agradable de parlar i millor seria comentar els èxits econòmics de país i el creixement irreal, ens transporta a un marc on els conflictes d'interessos, que abans esmentava, se centraran, al més alt nivell, en la definició de futur del concepte d'Europa, i si volem una Comunitat de ciutadans o bé un continent dels Estats, la burocràcia, els interessos econòmics dels grans grups empresarials, etc.; crec que aquest és el tema a discutir de manera urgent, si no volem veure'ns sobrepassats en el moment, més proper del que puguem sospitar, on des dels governs no es podrà fer front a uns compromisos socials que no tindran els mitjans dineraris per mantenir-se.

Ja sé que si no es baixa a la pràctica puntual, tot el que dic es pot veure llunyà, malauradament, és més proper del que puguem sospitar i, novament, comportarà enfrontaments, sense resposta possible, com és el cas d'altres països, on la misèria consolidada no té solució, mani qui mani, i els compromisos que s'hagin assolit en unes campanyes electorals, que d'entrada es fan sobre propostes impossibles.

Estem davant d'un problema que requereix solucions polièdriques a molts nivells, havent de decidir moltes variables, complicades i, de vegades amb costos electorals, alts pels governs de torn, per no fer el que toca avui, que ens emmirallarà amb altres països que veuen assentada la seva pobresa com un fet impossible de superar.

Acabo. Els conflictes d'interessos sempre han format part de la col·lectivitat ciutadana, que ha sabut, o no, superar els mateixos en funció d'actuacions d'entesa, enfrontaments, o imposició autocràtica; no estaria de més meditar el que comento, si realment encara som a temps de reordenar unes evidències, cada cop més dramàtiques, on seran els de sempre els primers sacrificats.

Estan bé els discursos, però crec que ja toca passar «dels dits als fets», encara que això suposi donar respostes complicades, difícils i amb costos de tota mena; no fer-ho ens posicionarà en un marc de gregaris on seran altres els que decidiran per nosaltres.