Projectes utòpics
Advocat
Repetidament, podem veure articles d'opinió, declaracions, discursos o missatges que ens proposen idees i projectes molt atractius, malgrat que la seva concreció real sigui molt difícil, o fins i tot, clarament impossible.
Se'ns «ven», per uns i altres, grans compromisos que, malgrat la bona sintonia dels mateixos, no són possibles per raons econòmiques, infraestructurals, de voluntat compartida o, inclusiu, perquè la seva posada en pràctica comportaria canvis i sacrificis que, segurament, no s'expliquen per la seva complexitat i, sobretot, per les seves conseqüències indirectes en el nostre propi model de convivència.
Si baixem a la pràctica dels fets concrets, quants anys fa que parlem del corredor del Mediterrani? I encara avui no saben quan s'acabarà el projecte, ni si finalment existiran els recursos necessaris per portar-lo a terme de manera definitiva, també, pel que fa a disposar d'una sanitat pública amb garanties, on «tots parlen i diuen», fins al moment de reflectir el compromís en dades pressupostàries; inclús, què fàcil és «pintar i presentar» propostes de futur que, en la majoria d'ocasions, queden exclusivament concretades en el dia que es van presentar, sense que ningú en torni a parlar, fins passats mesos o anys; en definitiva, ens agrada «parlar i escoltar» d'anhels utòpics, encara que després, la nostra «memòria selectiva» s'oblidi, i els que la van publicitar, ens castiguin amb indiferència i incapacitat real per portar-la a terme.
L'exemple vigent al país en la discussió pressupostària és un exemple més d'aquesta fórmula de «gestionar en base utòpica» on sembla evident que l'important és el «vot» i poc el que realment es fa amb els diners de tots, de manera generalitzada. Què poc es discuteix de qüestions concretes, i quan es fa, es justifica en el debat polític i partidista d'uns i altres.
És evident que és complicat gestionar la cosa pública, doncs gastar és una decisió política, encara que, malauradament, la part més important ja està delimitada de manera prioritària. No estaria de més publicitar «totes les partides» i que són els beneficiaris directes si realment es portés a la pràctica la suposada «transparència» que, massa vegades, queda solament en un «missatge» semblant al que fan els esportistes durant les seves concentracions particulars amb paraules buides de contingut.
Tornant al tema utòpic, què poc són diferenciades les prioritats dels que decideixen que contínuament prioritzen el seu interès particular per sobre del general amb el que això suposa a l'hora de dissenyar una societat, on es fa cada cop més difícil comprendre segons quines decisions es prenen.
En qualsevol cas, no vull que les meves reflexions comportin la negació del que és quasi impossible, doncs no oblidem que tot això té una vinculació directa amb la pròpia «il·lusió» que no hauríem de perdre en cap concepte i que forma part de la força que ens permet sobreviure, en els moments més complicats; per tant, no seré jo qui limiti «les utopies», una altra cosa és quan les mateixes es posen al nivell de les mentides intencionades que el que volen és «manipular» per conquerir objectius privats a costa d'aquells que es poden creure l'impossible.
Com «ciència-ficció» hem pogut veure propostes cinematogràfiques amb models socials imaginaris, on tothom vivia en un marc de suficiència acceptada, malauradament, inclús aquestes fórmules, tenien poc a veure amb la «felicitat» per tant, el que és realment utòpic és el futur i la seva concreció en la quotidianitat de la qual formem part.