Els caixers automàtics i el 8 de maig de 1974

Vaig arribar a casa traient foc pels queixals. Mixeta (Què en són d'intel·ligents els felins que pots adoptar a l'Associació Vallsgat a través d'adopcionvg@gmail.com!) em va preguntar què em passava. «Res –vaig dir–, que acabo d'ajudar un ancià!» «I per fer una obra bona estàs enfadat?», preguntà amb el seu dolç miolar. «Passa que he anat al caixer automàtic i, davant meu, hi havia un senyor molt gran barallant-se amb l'endimoniada màquina. Com que no s'aclaria, em diu: Jove –com que encara porto la mascareta no ha pogut veure la meva barba blanca–, sap com va aquesta cosa?». Jo vaig fer les operacions que necessitava i, mentre ho feia, vaig preguntar per què no anava a finestreta. Aleshores em va dir que li cobraven comissió si treia o posava diners i no ho feia pel caixer, i que no admetien moneda de metall. «I què s'ha de fer amb les monedes? –vaig inquirir. «M'han dit que les doni a l'església o les canviï en un supermercat i, a sobre, m'han informat que si no demano cita per via telemàtica no em poden atendre». Quan venia cap aquí, per la ràdio del cotxe he sentit una senyora, representant de no sé quin banc, afirmant que ho fan tot per facilitar les gestions a les persones grans: que si han fet més grossos els números dels caixers, que si... A més, ha dit que el futur serà de la moneda electrònica, ja que el paper i el metall tendiran a desaparèixer. He apagat la ràdio perquè hauria dit alguna cosa grossa!». Mixeta, Boni i Kedi es miraren arrufant els seus musells i Mixeta va prendre la paraula (vull dir el miol): «Moneda electrònica? Ens sembla que ni els banquers ni els polítics han llegit llibres d'Història. Diríem que estem tornant als temps dels Lluïsos XIV, XV i XVI.» «Què voleu dir?», vaig preguntar. «Resulta que Lluís XIV, com que la guerra de Successió espanyola anava molt malament, no tenia diners i no podia pagar l'exèrcit ni res. No hi havia un franc a la caixa, però el seu ministre de Finances es va empescar de pagar amb «pagarés» per valor de mil francs. La gent no volia papers i deia: Si algú em dona cent francs en or per aquest paperot, seu! Fou un desastre i, aleshores el rei va decidir augmentar els impostos. El ministeri de Finances no tenia suficients funcionaris per recaptar les taxes i ho va arrendar a una mena de banquers que en tenien un exèrcit. El mal és que tothom estava aclaparat pels impostos, però els diners es perdien pels forats de les butxaques dels recaptadors. El Sr. Desmarets, el ministre, va tenir una idea genial: Cal que tothom faci una declaració patrimonial –avui en diríem de la renda–, i així suprimirem tots els impostos! Va crear una comissió d'experts –et sona això?–, formada pel seu germà, el seu gendre i dos cunyats, i va redactar un informe que va presentar al rei, qui va convocar els representants de la noblesa, el clergat i la burgesia, que no ho veieren clar. Lluís XIV, que era un monarca absolut, va determinar que es fes la declaració patrimonial. Fou un fracàs perquè tothom va amagar el que va poder. Tot és culpa de la guerra!, digueren –et sona?–. Aleshores el rei va determinar que s'apliqués la patrimonial a més dels impostos habituals. L'estat de l'economia continuava sent desastrós. El 1715 puja al tron Lluís XV i es planteja declarar la bancarrota, única manera de no pagar els deutes; però va sorgir un mag de les finances que es deia John Law i va proposar suprimir la moneda metàl·lica i substituir-la per bitllets de paper. Recordes els bitllets de quant comptàveu amb pessetes?El Banco de España pagará al portador... Es va prohibir tenir a casa més de cinc-cents francs en or –et sona la mesura?–. Tot va anar bé durant un temps. El deute es va esfumar, fins que l'Estat es va embolicar en una aventura colonial que prometia uns guanys fabulosos canviant els bitllets per accions de la Companyia del Mississipí. La cosa va anar de mal borràs –va ser la primera bombolla de la Història– i el duc de Borbó, cosí del rei, valent-se d'una informació privilegiada –et sona?– va decidir treure's de sobre tots els paperots i exigir el seu reemborsament en bons lluïsos d'or. Fou el pànic! El Banc General va anar pagant fins que va quedar una moneda. Un munt de gent arruïnada. Puja al tron Lluis XVI, qui es troba amb les arques buides. Bancarrota? No, diu el ministre Turgot –una mena de neoliberal–. Reduïm despeses, rebaixem els impostos, no ens endeutem. La cosa no funciona. Se succeeixen els ministres de Finances. El deute cada cop és més gros, fins que apareix un tal Calonne, un ultraliberal, que troba la fórmula màgica: El deute públic és indispensable. Oi que som una potència? Doncs hem d'aparentar que som rics, molt rics. Gastem sense mesura, així aconseguirem crèdit arreu gràcies a la nostra potència! –no et fa pensar això en el dòlar i en l'euro?–. L'invent funciona durant un temps, fins que el poble –que les passa magres i que a ell no li arriben els beneficis– no es creu totes aquelles falòrnies i diu Prou!: és la Revolució Francesa. La història del caixer automàtic i la moneda electrònica s'acaba el 8 de maig de 1794». «Què dius ara... –vaig exclamar– Si ni tan sols s'havia inventat l'electricitat!».«No –va fer Mixeta–, però aquell dia 28 banquers van ser escapsats a la guillotina».