Fem de la vida un do

Benvolgudes i benvolguts, hem arribat al primer diumenge de Quaresma. Com Jesús conduït al desert per l'Esperit (Mt 4,1), a nosaltres se'ns demana intensificar la vivència personal i comunitària de la fe amb un esperit autèntic de conversió. Podríem dir que l'Esperit ens empeny a la conversió. És un temps de fer propòsits espirituals, amb el benentès que aquests s'han de dirigir a viure més plenament el gran do de la fe. Són propòsits que, no per reformulats un cop més, han de deixar de comprometre tota la nostra vida. Per aquest motiu m'atreveixo a proposar-vos, en aquest inici de Quaresma, «fer de la vida un do». No basta fer-ne un eslògan. Cal disposar-se a fer un esforç per a conquerir-nos a nosaltres mateixos, ser lliures per a poder donar-nos. L'Evangeli crida a fer aquesta experiència en el seguiment de Jesús. L'Evangeli no és una teoria sàvia; és l'anunci d'una persona que dóna un sentit nou a la vida, cosa que implica donar el cor. Ho afirmava el papa Benet XVI a l'inici de la seva encíclica Deus caritas est en un passatge d'una profunditat teològica extraordinària: «Hem cregut en l'amor de Déu [que s'ha manifestat en Jesús]: així el cristià pot expressar l'opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva» (n.1).

La vàlua d'una persona es mesura per la qualitat del seu amor, per la seva capacitat de donar-se, que ha après a compartir de petit. El do que Jesús fa de la seva vida no és motivat per interessos creats. És un do gratuït. I veiem que la seva personalitat no té parió. Déu mateix deixa entreveure que troba la felicitat a donar-se gratuïtament. I així fa dir a Jesús: «Quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos» (Lc 14,13). «Fer de la vida un do» suposa una fortalesa interior que fa sortir de les pròpies cabòries, que allibera de les temptacions a les quals els humans ens exposem. Vet aquí: trobada amb Jesús, conversió, fe, donació. La persona feble, apegalosa, que només pensa en ella, no és capaç d'obrir-se, no és capaç ni tan sols d'iniciar el procés de conversió quaresmal.

Podem «fer de la vida un do» també en el silenci, en el recolliment, en l'experiència de conversió. Sí, ho he dit així, «experiència de conversió». Perquè el resultat és la donació que ens fa més semblants a Déu. I Déu és magnanimitat. El qui vol aconseguir la seva plenitud per aquest camí s'ha de posar a pregar i a ajudar. Per demanar força i sentir Déu a prop, per sentir-se estimat ni que sigui en el silenci i l'aridesa de la creu. Què en faig de la meva vida? És la pregunta dels esperits desperts. En nom de l'Evangeli i, a l'inici de la Quaresma, us faig aquesta proposta: «Fem de la vida un do.» «Fem de la vida una experiència de conversió.»

Ben vostre.