Telèfons sords

Crec que és un fet, assentat i assumit per la gent, la falta de resposta de determinats «telèfons d'atenció», a tots els nivells, ja sigui d'organismes públics, entitats privades de referència, o col·lectius ciutadans que, per més que es publicita una col·laboració ciutadana, via connexió telefònica, donen la callada per resposta, i el que és més greu, massa vegades, no es dignen ni a despenjar el telèfon.

El tema, que és acceptat i, fins i tot, comporta situacions humorístiques sense límits, suposa, d'entrada, una manca de respecte a una ciutadania que, en moltes ocasions, veu condicionats els seus drets en funció d'una falta de resposta a les seves reclamacions, queixes, atenció, ajuda, etc.; és a dir, «s'amaguen» d'acord amb el «silenci intencionat» d'altres mancances o la mateixa impotència per atendre als potencials interlocutors, que deixen els seus drets aparcats, en funció d'excuses de tota mena, però que, en tot cas, el que consoliden és un abandonament conscient per aquells que haurien de procurar que el que esmento fos una anècdota puntual i no una plaga sense límits, cada cop més assentada a la nostra col·lectivitat.

És evident que la falta d'interès pels responsables de torn i els que estan obligats a aixecar l'auricular, és un fet que comporta frustracions, desconcert i, sobretot, descrèdit per una ciutadania que es veu impotent davant realitats com les que esmento.

Si encara aprofundim en el tema, podrem constatar la «vergonya» que suposen les fileres interminables a l'hora de fer determinades gestions, arribant, fins i tot, a models de perjudici imparable com la compra de números d'atenció per fer determinades gestions, com s'imposa una fórmula de negoci de vendre el mateix dret a ser atesos.

Realment, no sé si el que dic és general en altres països del nostre entorn, el que sí que estic convençut és que la consolidació del model establert tàcitament és un fre en la possibilitat d'exercici d'uns drets, condicionats de manera indefinida. Podem pensar que el fet en si mateix, té altres raonaments lligats a la falta de suport, de tota mena, pels que haurien de ser interlocutors, però aquesta no hauria de ser una excusa acceptable, si realment exigim uns serveis que, segons l'exposat, es veuen aparcats de manera il·legal.

Molt es parla de la trobada de l'optimització de l'administració pública, buscant una eficiència necessària, malauradament la realitat ens transporta cap a situacions inacceptables que, el que obliguen és trobar alternatives, de tota mena, per accedir a uns drets que es veuen congelats per aquells que haurien de garantir l'eficàcia per damunt de qualsevol altre concepte.

Podem continuar en la línia dels «telèfons sords», no buscant als responsables o acceptant estoicament la situació com una negativitat assumible, o millor dit, com una corrupció sostenible, malgrat que això ataca, com sempre, als més dèbils, a tots els nivells. També la repetida falta de resposta d'altres entitats, no públiques, és una realitat que ens envolta de manera indiscriminada, aquí, el tema de la banca, cada cop més allunyada de la «relació personal», buscant una potenciació de les màquines a l'hora de relacionar-se amb els clients, és un altre fet de la sordesa que ens té subjugats sense alternatives.

Esperem que quelcom pugui parlar del que esmento des del realisme que suposa i que en les properes convocatòries electorals es puguin exposar solucions en un apartat que no és fàcil de comprendre, per molts esforços o excuses que es donin.