Jesús et crida, ho saps?

Benvolgudes i benvolguts, en aquest nostre món occidental hem arribat a creure que es pot viure sense Déu o, almenys, d'esquena a Déu. D'una laïcitat positiva o d'un Estat aconfessional –d'acord amb la Constitució– s'ha intentat passar al laïcisme i a una societat sense Déu, dos projectes ben diferents. Fent cas d'aquest últim afany, ens omplim la boca de lloances a l'home i a la naturalesa per no haver d'inclinar-nos davant Déu, quan el camí és inclinar-se davant l'ésser humà i reconèixer que és l'estimat de Déu. Aquesta mateixa manera de veure les coses fa que se'ns vulgui inculcar que la força es troba merament en la solidaritat. És per això que se'ns demana anar estrenyent el cercle i prémer les mans, però, a la fi, se'ns ha esmunyit el centre de gravetat i ara anem a la deriva. Aquesta deriva rau a intentar amagar Déu, a intentar fer-nos beure aigua oblidant-nos de les neus de la muntanya d'on brolla aquesta aigua que ens sadolla.

Aquest diumenge celebrem, tot coincidint amb la festa de Sant Josep, el Dia del Seminari. I quan parlem de Seminari no podem deixar de parlar, evidentment, de vocacions. Més enllà de tota vocació comuna dins l'Església –que, com sabem, prové del baptisme– els nostres seminaris acullen la formació, preparació i discerniment d'aquells que, d'entre nosaltres, se senten cridats pel mateix Senyor a «aixecar-se i posar-se en camí», com indica el lema d'enguany. Són vocacions variades, amb persones de provinences diverses, fins i tot d'entorns eclesials diferents als nostres, però l'aixopluc i el camí comú del Seminari ens les ha de fer sentir ben nostres. Fins fa un temps, quan utilitzàvem el terme vocacions nadiues pensàvem immediatament en els països del Tercer Món, que havien de tenir les seves vocacions pròpies. Però ara hem hagut de començar a parlar de vocacions nadiues pensant en les nostres pròpies diòcesis i comunitats.

Malgrat la nit d'aquest nostre món, intueixo que neix una raça que va a la recerca de Déu, una lleva de joves que ens diu als qui som grans: «Deixeu-nos veure Déu. Si vosaltres merament poseu la vida en les vostres mans, és a dir, en el posseir, nosaltres la volem posar en el cor, és a dir, en el ser.»

No val la pena esmerçar la vida per desvetllar aquest ensopiment?

Jesús et crida, ho saps? Jesús és el gran desvetllador que treu la son dels ulls per a fer-nos veure la realitat, i la realitat és Déu. I, no ens enganyem, aquesta realitat en la que creiem és molt lluny d'aquell donar l'esquena a Déu que esmentava al començament.

Sant Josep va ser l'home dels somnis a través dels quals Déu se li revelava. I jo, avui, somnio que la nostra Església de Tarragona sigui bressol de vocacions que escoltin la veu de Déu i, com sant Josep, malgrat les nits fosques, sàpiguen entrellucar amb sinceritat per on ha de continuar la seva vida, tot cultivant el silenci necessari i prenent les decisions justes davant la Paraula que el Senyor ens dirigeix interiorment. Ben vostre.