Quan soc feble és quan soc fort

Benvolgudes i benvolguts, la nostra societat exalça desmesuradament la utilitat i la funcionalitat. Hi ha com una necessitat de sentir-nos joves, sans, intel·ligents. Més aviat s'educa per guanyar, per triomfar. I és que al nostre món occidental li costa molt assumir tot allò que percep com sinònim de feblesa, d'impotència, de vulnerabilitat. Tot allò que denota un deteriorament de capacitats físiques o cognitives és entès únicament i exclusivament com negatiu. Per això, moltes vegades no sabem com afrontar la vellesa, la malaltia. Massa sovint el malalt, l'ancià, experimenta que és un pes per als altres i això el fa sofrir encara més.

És normal que ningú vulgui ser un pes per a ningú, que es pensi en els altres abans que en un mateix. Però aquí la qüestió és que hem de madurar com a societat de manera que ningú no se senti descartat, no se senti carregós, sinó que tots plegats aprenguem a gaudir de la persona que tenim al costat: de la persona, no de les seves circumstàncies.

Una mirada atenta a la dignitat humana no pot discriminar per raó d'edat o d'utilitat. ¿O és que continuem perpetuant l'absurd pensament que s'és segons el que es té? Hem d'anar al fons de cada realitat, hem d'aprendre a respectar i venerar tothom, no perquè ens surti una commiseració, sinó perquè volem veure-hi més enllà de les aparences, volem guaitar directament al cor. A més, la vulnerabilitat es pot viure com a escola de vida. Ens fa ser conscients de la nostra petitesa, no per a menysprear-nos, sinó per a conèixer els nostres límits i per entendre que tots som éssers necessitats. Aquesta realitat ens fa capaços de sentir que la nostra buidor pot ser omplerta per l'Amor. Així ho va experimentar sant Pau quan volia desfer-se d'un agulló que el turmentava, probablement físic: «He demanat tres vegades al Senyor que me n'alliberi, però ell m'ha donat aquesta resposta: 'En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder.'» Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist» (2Co 12,8-9). La vulnerabilitat obre les portes a la confiança.

Aleshores el regal més gran que podem oferir és deixar-nos estimar i servir. Moltes vegades no ens és fàcil, acostumats com estem a valdre'ns de les nostres forces. Però que bonic que és quan hom es fa disponible, amb agraïment i dolcesa, al servei dels altres! Que bonic, permetre que un familiar, un amic, dediqui el seu temps a estimar! Aprenguem uns a ser humils i els altres a tenir cura delicada. Però, per damunt de tot, aprenguem a rentar-nos els peus els uns als altres, signe de caritat fraternal.

El qui pateix, el qui perd forces no és l'únic que necessita els altres. Les persones del seu voltant, sabent-ho o no, estan assedegades de la seva vivència, de la seva capacitat de veure els esdeveniments des d'una altra perspectiva. Quants testimonis no hi ha de persones que són en llits d'hospitals o a les portes de la mort, i que transmeten la contemplació que viuen, el seu amor per als altres amb multituds de detalls i el seu oferiment a Déu.

Ben vostre.