El 'joisme'

Segurament, el fàcil és confondre l'interès personal d'uns respecte a tots els altres, amb el que es coneix com a «egocentrisme», d'aquells que busquen ser la referència obligada de qualsevol altra concepció social; és a dir, la preponderància per damunt dels altres com una fórmula de vida que el que pretén és convertir-se en el centre de tot i des de tots els vessants.

D'entrada, sembla que la primera conseqüència del que esmento és la renúncia al bé comú per prioritzar altres realitats, en funció de l'interès d'una part de la societat, fent-ho via mitjans de comunicació, on cada dia veiem personatges caducs, però que busquen expandir un model de supervivència fora de tota lògica, però als que els donen credibilitat en funció d'un interès econòmic i de negoci.

La via «jo, el centre de tot», és una realitat consolidada socialment, sense ser conscients que, per damunt de la mateixa credibilitat personal, existeix una societat que viu en una altra plataforma, molt llunyana d'aquests interlocutors temporals, que opinen sense cap rigor, de tot el que se'ls posa per davant, amb un afany manipulador sense límits, si això serveix per «perdurar en el temps» en l'execució pràctica del seu altaveu personalista.

Sembla real que, a més, tot aquest «decorat», el que ens porta és una proposta, on el consumisme és bandera obligada per tota una generació òrfena d'altres discursos basats en l'entesa lògica, l'esforç individual i de tot el convenciment que ningú té l'exclusiva de la informació que es dona i es ven com una manera de fer, on l'èxit és garantit.

Ara que diàriament estem veient casos, esgarrifosos, de joves que no es veuen en un futur, en funció de la seva pròpia desaparició física, com a part final a una «depressió compartida» per impossibilitat de conquerir els objectius socials que se'ns venen com possibles i desitjables per una gran majoria.

El fàcil és filosofar del problema i pensar que la seva solució passa, únicament, per esmerçar esforços de caràcter econòmic, no plantejant-se el fons del problema, en una realitat inassumible a la qual s'hauria de conquerir, de manera urgent, si no volem veure'ns abocats a una «depressió col·lectiva» de moltes generacions a les quals s'ha venut un producte que no existeix o que és fruit d'un metavers lluny de la mateixa realitat final.

Molt parlem de drets individualitzats, però que poc discutim de la mateixa col·lectivitat en si mateixa, que és incapaç de sortir d'uns mínims que veuen marcats en funció d'uns canvis difícils de comprendre, com millors per la gran majoria.

Tornant a la meva reflexió sobre el «jo», ens hem autoconvençut que el que ens volen oferir és el millor, deixant de costat la reflexió personal o inclús la capacitat de criticar què comportaria, parlar obertament de tot el que esmento.

Podem continuar circulant per aquesta via, on l'aïllament personal és un fet generalitzat, on les majories substitueixen qualsevol altra opció de relació personal i ens convencem que el que realment és vàlid és el nostre model individual, per damunt de qualsevol altre, oferint-nos, a més, aquest món virtual, diferent, on segurament si conqueriríem la felicitat que ara veiem llunyana i impossible.