Que què, senyor Aragonès?

Crec que qualsevol alumne de secundària del país podria estar d'acord amb mi en què a Catalunya tenim un greu problema estructural amb la sequera que estem patint. Sí. Estic convençuda que molts dels qui esteu llegint aquestes línies heu de fer mans i mànigues per poder arribar a final de mes i patiu la manca d'eficàcia, pe dir-ho suaument, que demostra el Govern de la Generalitat des de fa lustres. També. Estarem d'acord que hi ha un escenari internacional inquietant, amb una guerra convencional a terres europees que pot afegir més inestabilitat i més incertesa a curt termini. Sí, sí, sí. Cert, cert, cert. Oi que podem estar tots i totes d'acord?

Doncs és senzillament incomprensible que el senyor Aragonès i els dirigents d'ERC, enmig d'aquesta tessitura, surtin ara en tromba, no per afrontar els problemes reals dels catalans i les catalanes, sinó per sortir-se per la tangent i plantejar «el gran repte de país» d'un «acord de claredat amb el Govern de l'Estat» i plantejar «un referèndum legal i acordat a mitjà termini». Ale hop!

És a dir, res de reduir llistes d'espera per operar-se a la sanitat pública catalana, ni de donar solucions al repte que ens planteja la sequera, ni habilitar noves ajudes per la dependència, no, res d'això. Ara el que cal –segons ERC– és «obrir un debat Catalunya endins per consensuar una proposta per després negociar amb el Govern d'Estat i en acabat habilitar un referèndum amb la participació d'associacions i entitats representants de la societat civil.» Per als que governen ara la Generalitat no hi ha més problemes, amics i amigues, que aquest que acabo d'esmentar! O sigui, perdrem temps, recursos i energies per intentar vendre un nou full de ruta que ells mateixos saben que acabarà en res.

A l'hora d'inventar-se metodologies inútils, però, s'ha de reconèixer que són uns campions. Així, ja se'ns ha anunciat que estan pensant en mitja dotzena de preguntes que «formularà un consell acadèmic» que haurà d'elaborar un informe per, després, obrir un debat amb «el moviment associatiu» per configurar, després, «vuit cercles territorials» on hi haurà «un mínim de cent persones» a cadascun d'ells que seran elegides «per sorteig». Posteriorment, una nova comissió elaboraria un nou informe que seria presentat al Govern que obriria un nou termini d'esmenes i bla, bla, bla. Tot «després». Així amb una mica de sort ja seríem al final del mandat i podrien anar pensant que se'ls acudirà per als quatre anys vinents. Faria riure si la situació social a peu de carrer no fos la que és...

Però algú mínimament sensat pot defensar que això està ara mateix en les prioritats dels catalans i catalanes? És que estic convençuda que ni el mateix senyor Aragonès i els ideòlegs d'ERC s'ho creuen. Cal recordar que aquest «pla de claredat» plantejat ara per ERC com la solució màgica va ser ja proposat al Parlament de Catalunya i que va ser tombat i rebutjat per majoria absoluta –partits independentistes inclosos–. A què ve ara tornar a sacsar el mateix sabent que les opcions reals de què tiri endavant són nul·les? Per què actuen amb aquesta irresponsabilitat inaudita aleshores? Per què hi ha eleccions a la vista i necessiten vendre als seus que la bicicleta estàtica on estan instal·lats des de fa ja 11 anys, en realitat, es mou? Per favor! Prou de tractar-nos com a nens petits!

Quan una escolta coses com aquesta pren consciència que el canvi a Catalunya que proposa i defensa Salvador Illa és no només necessari sinó, cada cop més, urgent. El PSC vol recuperar la política útil. Tornar als temps en què la Generalitat, que té les competències majoritàries en les polítiques socials, torni a ser això, un Govern que governa, i no una plataforma d'agitació de «plans secrets de jugades mestra» que duraven divuit mesos o de «plans de claredat» inexistents que després acaben en no res o en desastre.

Per cert senyor Aragonès, ja que parlem de diàleg i d'escoltar l'opinió dels catalans, per a quan la taula de diàleg entre partits catalans que vostè va ajornant sine die, mentre continua dormint el somni dels justos? Potser si la convoqués se n'adonaria que no és necessari impulsar un nou «full de ruta» absolutament fracassat ja de sortida perquè les demandes reals dels catalans i les catalanes passen, com diria el president Maragall, per més mestres, més hospitals, més seguretat i més prestacions i drets socials. Així almenys ho entenem nosaltres.