Fèria

No és cap errada, no: fèria en català s'escriu (i es pronuncia) amb E oberta i accent gràfic, i no es refereix precisament a aquest sarau que organitzen des de fa cinquanta anys aquells que precisament en mig segle no han trobat el moment d'aprendre català (si més no a jutjar per la web dels organitzadors, on la llengua del país brilla per l'absència, i de fet al sarau mateix).

En realitat el rodalmot el podríem fer bilingüe, o encara millor trilingüe, perquè la cosa té el seu què: català/castellà/portuguès. Ens repenjarem en la tercera, que ens anirà millor per il·lustrar-ne l'etimologia: per als llatins feria volia dir dia festiu, i, en canvi, als països de parla portuguesa actualment és sinònim de dia feiner, per això tenen des de la segunda feira (dilluns) fins a la sexta feira (divendres), és a dir, que l'han despullat del caràcter celebratiu. Però en realitat aquesta evolució ja procedeix del calendari litúrgic romà, fins al punt, i ara entendreu el títol de la columna, que en català també comptem amb fèria per indicar exactament el mateix: qualsevol dia de la setmana llevat de dissabte i diumenge; i amb els corresponents derivats ferial i feriat. Eh que no us l'esperàveu, aquesta? (aclareixo, que no està mai de més, que aquestes denominacions en principi es reserven per al calendari litúrgic, malgrat que el DIEC això no ho especifica).

En el llenguatge comú, doncs, nosaltres hem reduït l'ús de fira pràcticament al significat més comercial, el de Reunió periòdica de mercaders i negociants, que no en va és la primera accepció que en recullen els diccionaris; just al darrere, això sí, ja ve el de la xerinola: Conjunt d'instal·lacions recreatives i d'atraccions amb motiu de determinades festes. De la resta de la família, certament curteta (no arriben a la dotzena), tal vegada els més destacables són el diminutiu fireta, que descriu les miniatures d'estris de cuina que es regalen a les nenes petites per jugar, i la locució de fira, poc sòlid, sense consistència. Sense descuidar-nos, això sí, el substantiu firandant, venedor que va de fira en fira (sinònim per tant de firaire), format a imitació de vianant (la forma antiga del qual era viandant, abans de perdre el so consonàntic de la D).

De fet, a la llum d'això que acabem de veure, fira es podria prendre com un bon exemple de la relació directíssima que hi ha entre el tarannà col·lectiu i l'evolució lingüística, és a dir, el geni de la llengua. Feu un volt per l'esplanada del Fòrum aquesta setmana i entendreu millor què vull dir.