Una conxorxa d'enzes
Em permeto manllevar el títol de la genial novel·la de John Kennedy Toole per confirmar el meu convenciment que molts dels mals que ens afligeixen no s'originen per la perversitat dels que no ens estimen. La novel·leta, ja un clàssic, premi Pulitzer de 1981, ha estat qualificada d'«un monument a la peresa, la despotricaria i el menyspreu, una mostra enorme de greix, flatulència i sospita furiosa de qualsevol cosa moderna...»
L'experiència em demostra que la maldat és sempre superada per l'estupidesa i que si els mermats volessin, no veuríem el sol. Encara més quan es posen d'acord.
Que la demarcació de carreteres de l'estat a Tarragona no hagi acabat el traçat de l'autopista A-27, ni el túnel per sota les muntanyes ni la connexió amb la A-7 incompatible amb la racionalitat i la seguretat viària, n'és una mostra. Mentre que encara hem de pujar coll de Lilla, de baixada ens obliga a fer una excursió de dos kilòmetres d'anada i tornada, travessant la mal nomenada plaça d'Europa que l'únic que té d'europeu és el color blau que han pintat a terra.
Això ho supera, bé que amplament, el catastròfic disseny de les comunicacions ferroviàries al nostre entorn proper. Ja val que el corredor mediterrani tingui un tram entre l'estació d'Atocha i la de Chamartin a Madrid. «Vaya, vaya!. Aquí no hay playa» no és més que una metàfora musical. Però quan la comunicació entre València i Catalunya només tingui vies d'ample estàndard (UIC) les mercaderies en vagons d'ample ibèric (de sis peus castellans, en diuen) aniran fins a Madrid i vindran per Saragossa per continuar per la costa amunt. I si venen per la via nova, pretenen que circulin per l'encara inacabat tercer fil, una monstruositat d'enginyeria, també per la via de la costa. Per això hauran de negociar el nus gordià de Vila-seca i la fantàstica corba de la plaça dels Carros. Això és l'epítom del coll d'ampolla.
Per cert, ho faran conjuntament amb totes les mercaderies, perilloses o no, que provinguin del magnífic complex industrial tarragoní, complicant-li la vida als ajuntaments, als càmpings i a la població costanera en general. Als ajuntaments per què no poden construir noves edificacions a 500 metres a banda i banda de la via. Els propietaris dels càmpings somiant a cada tren que passa amb el malson dels Alfacs. I la resta de la població preguntant-se si això és el que poden fer amb els nostres diners dels impostos.
En algun moment havia pensat que la nebulosa personalitat del senyor Boira, virrei designat pel corredor mediterrani, estava al mig del desastre. Però m'he convençut que calen molts més imbècils per a configurar un disseny tan absurd com irracional. Al que podríem sumar, que tot suma, els lobbies del transport per carretera, decidits a continuar contaminant el nostre entorn amb els fums dels camions, mantenint per sota del 5% el transport ferroviari de mercaderies.
I no, això no ho podran resoldre els futurs elegits als comicis municipals imminents. No només per què el panorama preelectoral no permet albirar genialitats ni voluntats fermes sinó que, més aviat, incorporacions a la conxorxa del títol. I amb això el nyap adquirirà proporcions gegantines. Mala sort.