Invasió

Pocs termes trobarem amb tantes ressonàncies bèl·liques com aquest d'avui. Dius invasió i és inevitable que vinguin al cap tancs i soldats desembarcant a la platja de Normandia, o bàrbars cremant poblats gals, o russos entrant a Ucraïna. La invasió és guerrera per definició. I sobretot és moviment, perquè el verb del qual prové, envair, és l'anostrament d'invadere, derivat del verb llatí vadere, que vol dir anar. Envair és anar cap a alguna banda, desplaçar-se, i per tant en última instància ocupar un lloc que fins aleshores ocupava algú altre.

Tanmateix, per algun motiu la història no ha estat benèvola amb les invasions perquè de fet es tracta d'una família sorprenentment minsa: tot just quatre derivats, a la part baixíssima de la classificació. Un de vulgar (envaïment) i tres de cultes, precisament els tres que han fet fortuna.

El primer és el del títol. El segon el deixo pel final. I el tercer fa més gràcia perquè, sense tenir res d'especial, ha viscut una època particularment afortunada gràcies a l'auge de la psicologia. Em refereixo a l'adjectiu invasiu, emprat inicialment en el camp de la medicina per descriure un «procediment per al tractament o la diagnosi que comporta una incisió o la inserció d'un instrument a través de la pell o d'una cavitat corporal». Una operació que deixa cicatriu, vaja. D'aquí va passar fa poques dècades a l'àmbit de la psicologia, on es fa servir per identificar comportaments massa agressius en el tracte personal o que intenten vèncer les resistències de l'interlocutor per mètodes diguem poc amables; una persona invasiva és la típica que aspira a manipular els altres preguntant o fent observacions indiscretes sobre qüestions íntimes o imposant-los (per exemple una mare als fills, tot un clàssic) el seu punt de vista personal.

I arribem, ara sí, al tercer germà, que és el que ens relligarà el sentit de la columna d'avui amb l'actualitat: els ultres de l'Espanyol envaint la gespa per agredir els jugadors del Barça mentre part dels assistents els encoratjaven al crit feixista de l'aporellos. Però deixaré que ho faci una cançó tradicional que reconeixereu de seguida, en la versió, això sí, del gran Claudio Sanna, el cantautor alguerès: «Un bell maití me'n só aixecat, / oh bella ciao, / un bell maití me'n só aixecat / i he trobat a l'invasor. / Oh, partisà, porta'm amb tu, / oh bella ciao, / oh partisà, porta'm amb tu, / que me senteix de morir. / I si jo mor de partisà, / oh bella ciao, / i si jo mor de partisà / tu me tindràs d'enterrar».