La petjada de Jesús

Benvolgudes i benvolguts, en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, mossèn Cinto Verdaguer ens parla de la petjada que Jesús, en pujar al cel, deixà marcada a la Muntanya de les Oliveres. Diu així: «Enquadrada entre peces de marbre blanc, se veu impresa en la roca sa petjada divina mirant a l'Occident. Des d'allí prengué la volada el Fill de Déu al tornar-se'n als braços de son Pare celestial, i és allí, segons creença comuna, a on baixarà el dia darrer dels temps a judicar los vius i els morts i a pesar lo que hauran deixat de pols o de perfum totes les generacions de la terra».

Es tracta d'una tradició antiga molt poètica i d'un gran sentit teològic. En parlen molts sants Pares de l'antigor cristiana. Sant Agustí ens diu que Jesús, quan se'n pujà al cel, deixà marcades les seves petjades en el mateix lloc des d'on envià els apòstols als pobles pagans.

És aquesta la gran petjada que Jesús ha deixat ben marcada en el món: la missió dels apòstols i de tots els deixebles estructurada en Església. És una petjada més segura i més visible que la de la roca a la Muntanya de les Oliveres. Per aquesta petjada trobem Jesús, el seguim i podem arribar on ell ha arribat. És una petjada que té molts aspectes i moltes derivacions. Les catedrals, les creus de terme, les esglésies i els campanars dels pobles, les ermites més recòndites, els santuaris marians dalt les nostres muntanyes…, i les obres de la caritat cristiana podríem dir també que són petjades que ens ha deixat Jesús en pujar al cel.

Però sobretot nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre comportament cristià, som petjades de Jesús. Ell ens ha dit: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20). Nosaltres som convertits i batejats, i se'ns ha ensenyat a guardar tot el que ell ha manat. I la nostra missió és la d'esdevenir petjades de Jesús enmig dels neguits i esperances d'aquest món. És el que el papa Francesc demanava en una vetlla de pregària amb joves: «Jesús no és el senyor del confort, de la seguretat i de la comoditat. Per seguir Jesús és necessària una quota de valentia, cal animar-se a canviar el sofà per un parell de sabates que t'ajudin a caminar per camins mai somniats i encara menys pensats, per camins que obrin nous horitzons, capaços de contagiar alegria, aquesta alegria que neix de l'amor de Déu, l'alegria que deixa en el teu cor cada gest, cada actitud de misericòrdia. Anar pels camins seguint la «bogeria» del nostre Déu que ens ensenya a trobar-lo en el famolenc, en l'assedegat, en el despullat, en el malalt, en l'amic caigut en desgràcia, en el que es troba a la presó, en el pròfug i l'emigrant, en el veí que es troba sol […]. Avui, Jesús que és el camí, et crida a tu, et crida a deixar la teva petjada en la història. Ell, que és la vida, t'invita a deixar una petjada que ompli de vida la teva història i la de tants altres» (Cracòvia, Polònia 30 de juliol de 2016).

Complim-ho, doncs, també nosaltres. I no esborrem la petjada de Jesús en els nostres cors. Fem que, quan torni, no hi trobi pols, sinó perfum. Ben vostre.