Rés és el que sembla
Vaig sorprendre les gatetes discutint, animadament, com sempre. «Què, parlant de política un altre cop?», els vaig dir. «Per què ho dius? Per això que dèiem del que era i no és i el que és i no era? Sí, pot semblar-ho; però no. Ja et vam dir que, per a nosaltres, aquest tema no el tocarem fins que tinguem dret a vot». «I de què parlàveu, doncs?». «D'unes batalles legals que s'estan desenvolupant als Estats Units.»
He de reconèixer que vaig quedar parat per la resposta, que confirmava que un mixo/a dels que pots adoptar a les diferents associacions d'acollida és quelcom molt seriós. Això sí: adoptar, no comprar. No us en penedireu.
Mixeta va explicar que a Ianquilàndia hi ha un moviment per acabar amb aquesta mena d'estafa encoberta que són els litres de 70 centilitres. Resulta que, per no apujar el cost d'una beguda, posem per cas, el que es fa és reduir la capacitat del continent. Es va passar de 100 cl, a 75 i, ara, a 70, amb la qual cosa, encara que el preu del producte es mantingui, el resultat final és una forta pujada encoberta. I en això estan pledejant els advocats ianquis.
Després de l'explicació, vaig preguntar que quines altres batalles hi havia, ja que havien parlat en plural. «Doncs, mira –digué Mixeta arrufant el musell–. Allà es considera un engany al consumidor oferir un producte etiquetat de manera que es presti a confusió. Imagina't una marca de brandi (abans en dèieu conyac) amb una etiqueta on, amb lletra menuda, s'hi pot llegir beguda espirituosa. Que vols que et digui: si jo vull agafar una borratxera decent, vull fer-ho amb brandi de 40° i no amb una mena de succedani de 30°. Perquè aquest és una altra: una vodka de 20° no és vodka, és una altra cosa!»
Vaig pensar que tenia raó. Aleshores, Boni va agafar la paraula i va afegir: «També hi ha una altra pugna legal perquè no es pugui dir ginebra a un beuratge sense alcohol, malgrat que l'etiqueta sigui idèntica i la produeixi el mateix fabricant. De fet, ja s'està considerant si es pot dir cervesa a la sense alcohol. Per altra banda, hi ha alguna associació de consumidors ianqui que considera que aquests beuratges són la iniciació a begudes més fortes, perquè es permet les beguin els infants i també demanen que no es permetin aquestes denominacions equívoques. De fet, amb tot això tindran la parròquia entretinguda una temporada».
«I, parlant de Ianquilàndia, el fenomen de les aletes de porc està fent furor i està desplaçant les famoses aletes de pollastre. És que són...» I un servidor, que de vegades sembla que vingui de l'hort, vaig exclamar: «No sabia que els porcs volessin!». «No, home, no... –feu la Kedi– les aletes de porc són trossets de carn de les potes d'aquesta bestiola. El cas és no dir les coses pel seu nom. És com això de les ostres de muntanya, que suposo tampoc saps el que són. Es tracta de testicles de vedell. La cosa sona millor, oi? O el pernil de pícnic, que no és altre que el braó de què sigui... Si és que els humans sou allò que no hi ha! Us agrada que us enganyin, per això els polítics... Ui, callo!».
Després d'haver quedat com un ignorant unes quantes vegades, vaig voler venjar-me una mica i els vaig dir: «Noies, resulta que no cal anar als Estats Units per trobar coses rares. Aquí, en una conegudíssima cadena de supermercats, podeu trobar ous fregits, aferrats o deixats caure (digueu-los-hi com vulgueu) per parelles i en boniques safatetes de plàstic. Això sí, un parell d'ous cuinats així costen com una dotzena de crus!». I Mixeta va sentenciar: «Si és que aneu enrere com els crancs. Abans, per poca idea que tingués un humà, encara sabia fer un ou fregit; però, ara, es veu que ni això!». I aquí es va acabar la conversa.