La perfecta alegria

Benvolgudes i benvolguts, de tots és conegut el passatge de Les Floretes de sant Francesc d'Assís. Francesc vol mostrar al germà Lleó quina és la veritable joia evangèlica. La conclusió que proposa el sant és motiu de reflexió i de conversió per als cristians de tots els temps: «Per sobre de totes les gràcies i tots els dons de l'Esperit Sant, que Crist concedeix als amics, hi ha el de vèncer-se a si mateix i, voluntàriament, per amor, suportar treballs, injúries, oprobis i menyspreus.»

Més enllà de discussions històriques, ens fixem avui en la riquesa del seu ensenyament. Aquest ens apropa a la línia central de les catequesis evangèliques: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). No és difícil esbrinar que aquesta lògica evangèlica suposa un canvi radical en la nostra manera de pensar i actuar. En efecte, l'ésser humà està acostumat a valorar-se i a alegrar-se d'aquelles circumstàncies favorables que li permeten assaborir l'encert, l'èxit, el reconeixement dels altres. Experimentar el fracàs no entra en els plans de felicitat, cosa que, per altra banda, és normal, ja que estem cridats a l'encontre i a l'amor fraternal.

Però la realitat de cada dia suposa molts moments absurds, a voltes fins i tot injustos, que necessiten la nostra resposta madura. Caldrà, llavors, que acceptem les regles del joc evangèlic i deixem que sigui Jesús, i no les nostres simples raons, qui ens il·lumini. Fiar-nos d'ell i abandonar-nos als seus braços és l'únic antídot per a no sotmetre la realitat a la nostra ceguesa.

Tampoc Jesús devia entendre l'escandalós final de la seva entrega a la humanitat quan, clavat a la creu, demanà raons al Pare: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Mc 15,34). En aquest moment comprenem que la vàlua de la seva vida no es mesura en les grans obres que hagi pogut fer o en el savi mestratge que hagi pogut oferir, sinó en la maduresa profunda d'un abandó fins a l'extrem: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46).

La perfecta alegria, aquella que no passa mai, ve de saber-nos escollits per Déu. La filiació divina és un regal directe del Pare que mai no depèn dels mèrits que nosaltres ens pensem haver guanyat. Les debilitats i els fracassos són una pedagogia exquisida que ens ajuden a descentrar-nos de nosaltres mateixos i a confiar únicament en la misericòrdia del Pare: «Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel» (Lc 10,20).

Estar pendents dels nostres èxits, fins i tot si són positius i importants, és preocupar-nos massa del lloc que ocupem. Per què no el cedim a Jesús, que és el centre dels nostres cors i de les nostres comunitats eclesials? Tots estem convidats al sopar del Senyor i és Ell qui vol ser l'amfitrió, el servidor i l'aliment mateix. Des de la pobresa de cadascú, apleguem-nos per gaudir de la seva presència gratificant.

Ben vostre.