Sobre la credulitat i la fe

Benvolgudes i benvolguts, el periodista Francesc-Marc Álvaro va publicar a La Vanguardia un interessant article que portava per títol Els crèduls (novembre de 2022). Es declarava sorprès per l'elevat grau de credulitat que és la facilitat exagerada a creure en una població com la nostra, que se suposava informada i formada. Deia que els crèduls són legió i apareixen en molts episodis de la nostra vida pública. La credulitat, deia Álvaro, s'expandeix com una substància dolça que construeix sospites que neixen de la intoxicació i el soroll. La credulitat, concloïa l'autor, consisteix en un acte de fe que es basa en la negació d'allò que és evident. Pel crèdul, l'argument que desmenteix el seu missatge no és més que la conspiració de l'altre. Avui, que celebrem la diada de Corpus, pot ser un bon moment per reflexionar sobre la fe i la credulitat.

És paradoxal, certament, que la credulitat estigui tan estesa en una època que es defineix a si mateixa com a racional. I que afecta, encara que sembli estrany, no només a persones incultes sinó que també implica persones amb formació i cultura, fins i tot a persones amb importants responsabilitats polítiques o socials. La credulitat, aleshores, és la reacció a un excés de racionalitat que no satisfà l'existència de les persones i serveix de via d'escapament.

La credulitat també és omnipresent en allò que alguns anomenen «ciències ocultes» –astrologia, tarot, etc.–, unes pràctiques que no tenen cap base científica però que compten amb milers de seguidors i generen moviments milionaris de diner diàriament. Entre aquestes credulitats s'hi troba l'horòscop, que apareix fidelment cada dia als diaris i a les tertúlies radiofòniques o televisives i és llegit o escoltat per milers de lectors i oients que en segueixen amb més o menys fidelitat els seus consells.

Dit això, hem de proclamar que la fe no té res a veure amb la credulitat. La fe és una aposta raonable que es presenta com un complement de la raó, no com una alternativa. La fe, no només no menysprea la raó, sinó que demana el seu concurs per comprendre allò que creu. És el raonament que feia sant Agustí quan deia «creure per comprendre» i «comprendre per creure». El seu argument constava de tres passos: la raó arriba a un límit més allà del qual no pot avançar; la fe il·lumina la raó amb la seva llum; la raó il·luminada ajuda a comprendre la fe. Cap menyspreu de la raó en la creença; al contrari, una fe en la que no hi intervingui la raó no és cap creença: és fideisme. La fe no anul·la la raó, com pretenen alguns filòsofs, per exemple Jaspers, sinó que l'enforteix. La credulitat la debilita. I mentre que la fe és una aposta raonable, la credulitat és irracional.

Finalment, la fe, si és autèntica, porta sempre al compromís, lloc al que no porta mai la credulitat. I és que la fe és donar el cor, i això implica estimar. Precisament, la diada de Corpus és, per a l'Església, el Dia de la Caritat, i vet aquí que la caritat no és tampoc fruit de la credulitat, sinó del compromís concret amb les persones, la seva dignitat i l'acompanyament en el seu creixement, com es fa des de Càritas.

Ben vostre.