L'incompliment del promès. La realitat del poder

Un cop vistos els resultats electorals del passat 28 de maig, se'ns presenta, ara, l'hora de les grans decisions que comporten la manca de suport majoritari a una gran part de les propostes electorals i la necessitat d'arribar a acords per fer possible pactes de govern, que serveixin per a complir el promès al llarg de la campanya.

És evident que el fet que esmento és majoritari al territori, i crec que reconegut per la gran majoria de les opcions partidistes que van anar a la lluita pel vot, amb anuncis de tota mena, per conquerir suports al preu que calgués, malauradament, ara, en aquesta segona part de l'exercici democràtic, estem en portes de decidir que fer amb els suports conquerits, i el que és més difícil, com fer-ho per no desenganyar, un cop més, a uns electors que es poden veure frustrats en les seves raons a l'hora de decidir l'aposta per uns o altres.

Certament, des d'una visió simplista, el lògic és que tothom fes el que s'ha dit, sense interpretacions interessades, ara bé, crec que tots som conscients que el que toca és governar, però fer-ho en uns mínims dots de coherència respecte al que s'ha compromès, i és aquí on neix la mateixa capacitat, d'uns i altres, per fixar programes de «govern compartit» que, com a mínim, es basin en el compliment dels grans eixos de referència.

Exemples emblemàtics del que parlo, són evidents, i a vegades, amb mostres evidents que no s'explica realment el que volen determinats suports que són acceptats, sense cap rubor, encara que això comporti el contrari del que s'ha anunciat, s'ha esmentat i s'ha garantit, en un exercici de cinisme, sense límits, on les condicions ocultes se'ns amaguen.

No seré jo el que pugui oferir alternatives al panorama que avui tenim vigent, perquè és evident que no existeixen i que serà molt complicat fer entendre a la societat i a la seva ciutadania que els enfrontaments dialèctics d'ahir, ara es converteixen en abraçades i mostres d'acord; ara bé, crec que, per damunt de tot això, existeix la necessitat de respostes als problemes que no han desaparegut, malgrat la campanya electoral, i que demanen solucions, a vegades fora del mateix debat partidista.

Existeix l'opció que cadascú es mantingui en el seu discurs, sense fer canvis, o que s'aparti del que s'ha de fer, amb missatges fora de lloc que tant hem vist els darrers anys per determinades opcions extremes, crec que és el moment del diàleg, l'entesa i sobretot, la capacitat de donar explicacions i fixar objectius concrets, encara que siguin puntuals, no entendria que no s'arribi a acords, una altra cosa és que tot quedi en un canvi de cadires, compensacions de càrrecs, o intercanvi d'interessos de present i futur; és evident que es necessiten pactes, una altra cosa és com es faran aquests acords, com es publicitaran i, el que hauria de ser definitiu, com es farà el seguiment per una col·lectivitat que el que vol és fixar línies de control d'allò que es fa.

El suport conquerit no pot suposar «carta blanca» per fer el que es vulgui a partir de l'obtenció del vot, ha d'anar més enllà si realment volem consolidar una societat democràtica i amb futur, i amb credibilitat per la gran majoria.

Caure en l'estratègia de l'oblit interessat, només serà garantia per anar consolidant un model de convivència, cada cop més dèbil, on els extrems s'apuntaran a la mateixa disbauxa de missatges que no s'entenen i a plantejar-se ells mateixos amb solucions dràstiques, per executar el seu ideari fora del suport majoritari i del sentit comú a l'hora de fer política i tot el que això suposa.

És necessari explicar tot el que passa i pot passar, amb claredat, encara que pugui no agrada, i ja establerts en el moment postelectoral, no estaria de més conèixer en profunditat, els grans números dels nostres municipis a l'hora de valorar si tot l'anunciat és possiblement o solament una il·lusió ara decaiguda.

No m'oblido, a més, que en no res entrarem novament en disputa electoral per decidir el govern del país, amb el que això suposa de debats, posicionaments, escrits, missatges, campanyes, etc., que ben segur, ens tornaran a posicionar en el moment de decidir, i segurament sense poder plantejar dubtes, respecte al «dit i no fet», a escala municipal; per tant, no estaria de més que, plegats , fossin capaços d'exigir als líders per arribar als mínims d'acords amb propostes que són subscrites, majoritàriament, a banda de la mateixa publicitat en altres temes, on cadascú plantejarà el seu anhel per millorar o, almenys comprometre's a fer-ho.